La dignitat del treball social

Veient determinades notícies als diaris i a la televisió, sovint ens preguntem quin coneixement es té popularment de la professió del treball social. Desgraciadament, les treballadores i treballadors socials acostumem a ser notícia en els moments més durs i tràgics que viu la societat.

No està sent una època fàcil per al treball social. Més aviat són temps en què la crisi encara no ha deixat de sentir-se per a moltes famílies, en les quals la complexitat social és cada vegada més gran i, paral·lelament, continuem tan mancats de recursos bàsics com sempre. Potser per això creiem que és hora de ressituar de nou el treball social i els serveis socials en l’imaginari col·lectiu: què som i què fem els i les treballadores socials?

Les treballadores socials ens situem i ens esforcem a crear un vincle i obtenir la confiança de les persones que atenem per acompanyar-les i trobar les seves fortaleses, que les ajudaran a ressituar-se davant dels moments vitals complexos i difícils. Per fer aquests processos d’acompanyament ens calen, evidentment, uns determinats recursos que facilitin l’apoderament personal.

Podem trobar la figura de la treballadora social en els centres de serveis socials, en els barris, acompanyant famílies, acompanyant gent gran, infants; en els serveis de salut, a l’escola, en l’àmbit de la justícia; amb persones en situació de dependència, de diversitat funcional, d’addiccions; en residències i centres de dia; i en tantes i tantes entitats del tercer sector (associacions, fundacions, cooperatives) que treballen complementant els serveis públics.

Quan les situacions de crisi són més fortes i els recursos materials deficitaris, és quan els recursos personals propis de les professionals es posen més a prova. Cal posar-los en joc per seguir vetllant i tenint cura, tant de les persones que ens demanen aquest suport, com d’aquelles a les quals ens hem d’apropar per fer que la demanda aflori (perquè no sempre la demanda ve de la mateixa persona que està en un moment vital de crisi, de vegades és l’entorn, la família, l’escola, el centre de salut, el veïnatge, etc., qui alerta d’una situació de vulnerabilitat).

L’acompanyament en el canvi, en moments de fragilitat, mai pot ser ràpid ni immediat, i la creació de vincles demana un espai i un temps irrenunciable si volem crear sinergies i posar-nos al costat en aquests processos de millora. Les intervencions a partir d’una aproximació diagnòstica, mitjançant el saber professional que ens és propi, fan que oferim els suports i els recursos que creiem necessaris. La nostra professionalitat comporta la responsabilitat de fer tot el possible per alleugerir el patiment i evitar la desprotecció de tothom, especialment d’aquells que més ho necessiten.

Des de la nostra posició, podem reconèixer les grans mancances i limitacions que té el sistema de protecció. Seria lògic, doncs, que se’ns tingués més en compte a l’hora de planificar i de decidir quins recursos calen, quants i com s’han d’implementar. Ara bé, és preocupant que davant les mancances del nostre sistema de protecció, idealitzem les treballadores socials com les garants de provisió i cobertura de totes les demandes. No és sensat que es dipositi en nosaltres l’exigència de solució de tots i cadascun dels problemes que té actualment la societat, sigui l’habitatge, el treball o les rendes. D’aquesta pressió és fàcil que se’n derivin recriminacions abrandades i desqualificacions gratuïtes, que són doblement injustes perquè no tenim la solució de tot i perquè mereixem que se’ns tracti amb dignitat i respecte.

Estem situades a primera línia i, tot i estar desproveïdes dels mitjans i prestacions que serien necessaris, som la cara visible del sistema. Comprenem que hi ha situacions d’una dificultat extrema i entenem les reclamacions de les persones que les pateixen. Tanmateix, no podem acceptar la pressió que en aquest moment s’està exercint sobre els professionals dels serveis socials. Que entre tots hi pensem i busquem mesures per trobar solucions, en depèn la qualitat d’aquests serveis. Cremar les professionals i abandonar-les a la seva sort és malbaratar irresponsablement el recurs més valuós del sistema de benestar. Les treballadores i treballadors socials, a través del Col·legi professional, continuarem treballant i exigint polítiques socials més justes. Davant la gran complexitat social d’aquest moment, però, volem posar l’accent i apostar per aquella mirada que teixeix i crea un entramat de cura i que es preocupa pels altres. És entre tots, polítics, societat civil, ONG, voluntaris i professionals, podem crear una societat més justa i solidària, la societat cohesionada que suma, que inclou, que incorpora, que és humil i alhora esperançada, per continuar endavant sense defallir.