L'urbanisme amb ulls de dona

Quan des del moviment feminista s’aborda i es teoritza sobre urbanisme es fa des de la mirada lila que aporten les dones. Es posa sobre la taula l’impacte de l’entorn construït –l’urbanisme– en les dones. Les promotores de l’urbanisme feminista avancen una perspectiva crítica amb les estructures patriarcals tant polítiques com socials, que han tingut un impacte negatiu en les vides de les dones i han limitat la presència femenina en la planificació urbana. Les dones patim un entorn urbà hostil i inhòspit. construït des de la perspectiva patriarcal.

Parlem de patriarcat perquè “el patriarcat és el sistema que organitza las relaciones de poder entre gèneres, assigna una jerarquia als diferents rols en funció del sexe, categoritza allò que és femení com alteritat respecte a allò masculí. Quan parlem del patriarcat estem parlant del sistema que explica i serveix per visibilitzar l’opressió a la dona al llarg de la història de la humanitat, sistema que és l’origen de les pràctiques injustes i dels hàbits perversos que van en detriment de la dignitat i igualtat entre éssers humans” (Molina Petit, 2003).Cal que siguem conscients que la construcció dels espais que habitem té un sentit cultural, no és neutre. El disseny dels espais limita, jerarquitza i valora des de les estructures de poder androcèntriques perquè parteix d’una identitat cultural masculina i com a conseqüència, com hem explicat abans, perpetua sistemes de dominació. Els principis de l’arquitectura, fins i tot la seva teorització, s’han realitzat per homes, atenent les necessitats dels homes i al seus valors, atenent els seus valors que s’han traduït en l’estructuració de l’espai: la segregació de l’espai públic (el de la producció, lloc de treball) tradicionalment assignat als homes i el privat (el de la reproducció, la cura, la llar) tradicionalment assignat a les dones. Les crítiques feministes a aquesta situació explicitades en les diferents onades feministes i sobretot les feministes materialistes coincideixen en assenyalar com a germen de l’atribució espacial en funció dels rols assignats pel patriarcat a la divisió sexual del treball.

La incorporació de la perspectiva de gènere en l’urbanisme tracta de pal·liar les conseqüències que es deriven d’aquest fet, definint estratègies d’intervenció que fomentin ciutats inclusives. És cert que el gènere com a variable transversal en el urbanisme i l’arquitectura continua estan al marge de l’establishment.

Però també és cert que a dia d’avui són múltiples las iniciatives que continuen reclamen una revisió de la metodologia pedagògica de la teoria de l’arquitectura, així com la incorporació i investigació de les percepcions de gènere en l’urbanisme i l’arquitectura i la igualtat efectiva en l’exercici professional de les dones arquitectes. Però malgrat l’àmplia presència de dones en la professió, la mirada masculina continua imperant i la crítica segueix latent.

Cal exigir aquesta mirada lila a l’espai públic, en la planificació i urbanisme, incorporar la dona, les seves necessitats i visions respecte de la seguretat, accessibilitat, al centre de les ciutats per fer-les més democràtiques, humanes i assegurar que tinguin en compte la diversitat. Per això cal una regeneració urbana de la ciutat.

No només cal aquesta regeneració conceptual en l’espai urbà públic, també cal en el concepte i disseny de l’espai privat, dels habitatges.

No només farem la vida més fàcil a les dones, tots i totes viurem millor.