La ciutat dels vots perduts

Fa uns quants dies que se sent per Lleida la cançoneta dels vots perduts. Una cantarella recurrent d’un parell d’estrofes que, amb l’estil seductor de les sirenes, pretén instal·lar-se en el subconscient dels incauts habitants de la ciutat.

La primera estrofa parla de passat, de vuitanta vots maleïts que, diuen, ho haurien canviat tot fa quatre anys. Vuitanta vots que no van ser i que van fer que se’n perdessin un altre parell de milers llargs. Uns vots que, segons el que alguns ens volen fer creure, si no haguessin anat al lloc equivocat, al formatget d’Iniciativa, haurien provocat que ara Lleida fos, tirant curt, una reencarnació de la mítica Ítaca.

La segona estrofa parla de futur, d’una catàstrofe imminent que torna a amenaçar els indefensos pobladors de la ciutat i que és tan terrible com si un meteorit hagués de xocar-hi en un parell de mesos i mig. Sembla que uns nouvinguts, els insensats de Primàries Lleida, pretenen dividir el vot. La història es repeteix, es repeteix sempre. Si no s’hi posa remei a temps, es tornaran a perdre vots i tornarem a perdre el tren. No pot ser, cal fer-hi alguna cosa.

La cançoneta sona dia i nit, repetida per carrers i places, a cau d’orella o intensificada per l’efecte multiplicador de les xarxes. Segur que la deveu haver sentit. És una cançó de por, de les de llanterna sota la cara i veu molt greu. De les que no et deixen dormir. De les que, la creguis o no, et fan passar una mala estona i et van tornant al cap quan menys ho esperes. Un missatge inoculat al cervell per tenir-te controlat. Por.

La por immobilitza, no deixa pensar, et converteix en una vulnerable estàtua de sal. Tots sabem que la por és l’eina de qui no té arguments, de qui et vol dominar, de qui no vol que pensis, del miserable. Dir a algú que el seu vot es perdrà, o que divideix o que està equivocat és d’una qualitat democràtica pèssima i d’una baixesa moral immensa. El vot és una decisió personal, intransferible, més o menys raonada, més o menys visceral, però és, sens dubte, una de les decisions individuals més importants i més transcendents que es poden prendre.

Per cert, quina diferència hi ha entre qui nega als catalans el dret a votar el seu futur i el qui diu, també als catalans, que el seu vot divideix o es perdrà? Cap ni una. Tots volen salvar el seu regne, el seu àmbit de poder, els seus drets adquirits i les seves cadires. Si volem una democràcia plena, requisit imprescindible per bastir una república catalana independent, cal començar a tractar la gent amb respecte, sense condescendència o paternalismes insultants. L’argument de la por ha deixat de tenir força: la ciutadania ha madurat molt i ha perdut la por a cops de porra i d’enganys. Ara pensa i es fa preguntes; qui se n’adoni, la respecti i tingui més respostes satisfactòries es guanyarà el privilegi de rebre’n el vot. Qui no tingui respostes, qui vulgui continuar controlant la gent amb cops d’efecte, trucs de màgia o amb xantatges emocionals, descobrirà que aquesta manera de fer política s’ha acabat.

És el moment de recuperar l’entusiasme d’aquells qui l’havien perdut en el camí del desconcert i la decepció partidista. Hem de ser conscients que ara, el nostre vot, lluny de dividir, pot sumar més que mai. Pareu bé les orelles i sentireu el missatge que creix per tots els racons de Lleida, dels de tot Catalunya, un missatge amb una lletra de revolta i alegria que diu: recuperem el poder.