Proximitat i suficiència

Recentment ha tornat a revifar la polèmica entorn al projecte de construcció, per iniciativa privada, d’un dipòsit controlat de residus no perillosos (classe II) a Riba-roja d’Ebre. La gran majoria d’ajuntaments de la Ribera d’Ebre hi estan en contra. Consideren que, entre altres coses, aquest tipus d’instal·lació compromet el model de desenvolupament que es vol per a aquest territori. La qüestió dels residus és molt sensible en aquesta comarca: dipòsit controlat de Tivissa, residus tòxics de la Fàbrica de Flix i residus radioactius de les centrals nuclears d’Ascó. També s’hi han mostrat en contra diferents municipis de Lleida. Tothom generem residus, també les activitats socioeconòmiques, i aquests s’han de gestionar adequadament. Però, què justifica la construcció d’aquest dipòsit controlat de residus?

La gestió d’un territori, dels seus recursos i dels serveis dels quals s’ha de dotar per garantir les necessitats de la seva població s’han de basar en una adequada planificació, cosa que en molts casos suposa la regionalització del territori per tal de ser més eficients. El Pla Territorial General de Catalunya, instrument que defineix els objectius per aconseguir el desenvolupament sostenible, l’equilibri territorial i la preservació del medi ambient del nostre país, preveu l’elaboració de Plans Territorials Parcials. Es tracta de les figures de planificació territorial que estableixen el model territorial dels àmbits funcionals en què està dividida Catalunya. Un altre exemple de divisió territorial el trobem en el cas de la salut. Catalunya es troba dividida en regions sanitàries.

La regionalització també existeix en la gestió dels residus municipals. La competència en la seva gestió correspon als ajuntaments. No obstant, la legislació preveu que sigui la Generalitat de Catalunya qui elabori un Pla Territorial Sectorial d’infraestructures de residus municipals i estableix l’obligació d’elaborar un programa general de coordinació del conjunt d’accions necessàries per a la correcta gestió dels residus. Així doncs, des del punt de vista de l’autonomia municipal, no és el mateix construir un centre de dia que un dipòsit controlat, en què el servei no se circumscriurà als residus generats dins els límits del municipi en qüestió.

En el Programa de Gestió de Residus Municipals de Catalunya 2007-2012 (PROGREMIC) es van definir una sèrie d’objectius generals i específics que s’havien d’assolir. A la vegada, també s’establien tres eixos: ciutadania, gestió/logística i infraestructures. En aquest tercer eix es trobaven integrats els continguts del Pla Territorial Sectorial d’Infraestructures de Gestió de Residus Municipals 2005-2012, en que Catalunya quedava dividida en set zones. El Camp de Tarragona era la zona 4, les Terres de l’Ebre la zona 5 i les comarques de ponent la zona 6. Posteriorment, el nou Pla Territorial Sectorial d’Infraestructures de Gestió de Residus (PINFRECAT20) va proposar l’establiment de 5 zones. Les comarques del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre passaven a conformar la zona (3) i les comarques de Ponent la zona 4.

Tant el PROGREMIC com posteriorment el PRECAT20 (Programa General de Prevenció i Gestió de Residus i Recursos de Catalunya) estableixen una sèrie de principis: (I) generals, (II) de base econòmica, (III) de base jeràrquica i (IV) de base jurídica/administrativa. En el tercer grup es troben els principis de proximitat (gestió dels residus en instal·lacions pròximes a la zona de generació) i suficiència (Catalunya ha de ser autosuficient en relació amb la gestió dels residus generats en el seu territori). Sembla contradictori parlar de la proximitat entre zona de generació i de gestió, i que l’autosuficiència sigui a nivell de Catalunya. Vull pensar que la gran majoria dels lectors d’aquest article estareu d’acord en que no té cap sentit transportar residus (municipals o industrials no perillosos), per exemple, de les Garrigues fins a l’Alt Empordà, o viceversa. La suficiència hauria de ser a una escala territorial inferior a la del conjunt de Catalunya.

A les Terres de l’Ebre i al Camp de Tarragona els residus enviats a disposició final es gestionen en instal·lacions (dipòsits controlats i incineradora) que permeten garantir els dos principis anteriorment indicats: proximitat i suficiència. Més encara si, en el cas dels residus municipals, som capaços d’augmentar la recollida selectiva i reduir la quantitat generada. D’aquesta manera també disminuirà la quantitat de residus enviats a disposició final. En aquestes instal·lacions també es poden gestionar els residus industrials no perillosos. A les Terres de l’Ebre es generen el 6,4% del total de Catalunya i a la Ribera d’Ebre el 26% dels de les Terres de l’Ebre. És a dir, el territori també és autosuficient pel que fa a aquest tipus de residus.

Ara bé, tal com he indicat a l’inici de l’article, el projecte és d’iniciativa privada. Les empreses privades poden construir aquest tipus d’infraestructura a qualsevol lloc del país, sempre i quan compleixin una sèrie de requisits (ambientals, tècnics, etc.), encara que el territori delimitat pel Pla Territorial Sectorial no en tingui necessitat. En definitiva, algú haurà d’explicar molt bé què justifica la construcció d’un altre dipòsit controlat de residus a la Ribera d’Ebre, aquest cop a Riba-roja d’Ebre, a tocar del Segrià.