Amb el president Puigdemont,junts per Catalunya

La convocatòria anticipada d’eleccions generals per al proper 28 d’abril, afegida a les eleccions europees i municipals que ja teníem programades des de fa temps per al 26 de maig fan que, en els propers dos mesos, estiguem cridats a les urnes per definir la composició del Congrés, del Senat, del Parlament Europeu i dels nostres ajuntaments. En menys de dos setmanes ja estarà en marxa la primera de les campanyes electorals i en un mes i mig les altres dos, que seran simultànies. Tot i que és raonable que hi hagi algú que pugui mirar cap a aquest escenari amb un punt de mandra per la quantitat d’impactes propagandístics que li venen a sobre en breu, hauríem de ser capaços també de veure-ho tot plegat com una gran oportunitat. Almenys, per als que treballem per al canvi a Lleida i per aconseguir que la República Catalana sigui un fet, les urnes són el millor dels panorames imaginables. Votar no ens ha fet mai por. Al contrari, és votant que sempre hem defensat que es resolen els problemes polítics.

Sigui com sigui, a ningú no se li escapa que arribem a aquestes tres eleccions en un entorn d’anormalitat política que ho condiciona tot. Aquest dimecres vaig tenir ocasió de viatjar a Waterloo per reunir-me amb el president Puigdemont i mentre el tenia al davant no podia evitar de pensar-hi: com pot ser que, en ple segle XXI, Catalunya tingui un president a l’exili i que per mantenir-hi una trobada hàgim d’agafar un avió i viatjar a l’estranger, on és un home plenament lliure? I com pot ser que, al mateix temps que parlava amb ell i li donava detalls de la candidatura que hem presentat per aconseguir el canvi que necessitem fer a Lleida, els membres del seu executiu que no van optar per sortir del país estiguin fent front a un judici vergonyós al Tribunal Suprem, on se’ls acusa de rebel·lió i de sedició? Estem vivint un moment històric tan extraordinari que, de vegades, no sé si en som del tot conscients a causa de la normalització involuntària que acabem fent de situacions que no són gens normals.

Davant d’aquest context derivat de l’acte de sobirania que vam fer l’1 d’octubre, la resposta que ens demana la societat a tota hora és la unitat. Encara ara em sembla un error i una falta de responsabilitat que determinades forces independentistes no hagin acceptat arribar a acords per anar plegats a les eleccions. Pel que a mi respecta, he insistit i he treballat per poder concórrer a les eleccions municipals amb una llista unitària que hauria tingut tots els números d’aconseguir un triomf esclatant. Però com que en allò que no depenia de mi no ha estat possible, la meva proposta final ha estat fer una candidatura, la de Junts per Catalunya Lleida, que estic convençut que recull al màxim aquest esperit de transversalitat. El president Puigdemont, que encapçalarà la candidatura de Junts per Catalunya al Parlament Europeu, també volia la unitat i s’havia ofert fins i tot a anar de número dos d’Oriol Junqueras, en una opció electoral que hauria arrasat i que no ha estat possible. En el seu lloc, i com es va fer a les eleccions al Parlament del 21 de desembre de 2017, Junts per Catalunya tornarà a ser el punt de confluència ampli de l’independentisme més enllà de la lògica habitual de partits.

Així, tant la candidatura que presentem a les municipals de Lleida, com la del president Puigdemont a Europa, tenen la mateixa filosofia al darrere: que siguin llistes transversals, obertes a la societat i que recullin l’esperit d’unitat que vol superar el partidisme i les sigles. La candidatura de Junts per Catalunya Lleida, que li vaig presentar dimecres al president Puigdemont, és precisament això. La major part dels seus integrants són persones de la societat lleidatana sense militància política prèvia però que comparteixen la idea que ara és el moment del canvi a la ciutat. Entre els primers llocs de la llista hi ha persones com l’Anna Campos, directora executiva i financera de la fundació Aspros; el Joan Ramon Castro, caporal dels Mossos d’Esquadra i expresident dels Castellers de Lleida, o el Sergio González, empresari i president de l’AEM, al costat de companys de l’actual grup municipal com el Paco Cerdà, la Marta Gispert o el David Melé, que sense haver estat regidor, ha fet una gran feina a la comissió territorial de l’Horta. Però hi ha molta més gent –i algun dels noms segur que sorprendran més d’un– que malgrat ocupar llocs difícilment elegibles ha volgut fer el pas endavant per nodrir la llista i per fer que sigui una autèntica candidatura de ciutat.

El president Puigdemont, que em va demanar que traslladés als lleidatans el seu agraïment per l’escalf que ha rebut des de les nostres terres durant el seu exili, avala el nostre projecte a la Paeria. La meva gratitud pel seu suport i el meu compromís a ajudar en tot el que pugui a la seva victòria a les europees. Junts per Catalunya.