No són “paradisos fiscals”, sinó “caus criminals”

El dia 3 d’abril es va celebrar una jornada de mobilització mundial contra els paradisos fiscals, que en realitat s’haurien d’anomenar caus criminals o delinqüents. Per què aquesta contundència en la definició? Un paradís fiscal és un país o espai geogràfic que pràcticament no cobra impostos a les persones o empreses que hi porten els seus diners i que, a més, no vol saber res de com els han aconseguit, de forma lícita o il·lícita (prostitució, drogues, tràfic d’armes, tràfic de persones, diamants de sang, corrupció, entre d’altres). Les persones o empreses que hi porten aquests diners busquen no haver de pagar impostos en els seus països d’origen, on resideixen, per continuar incrementant la seva riquesa. Noam Chomsky comentava en el programa Quatre Gats (24/03/2019

): “És un mitjà legal pel qual els més rics i les multinacionals es poden assegurar que només els pobres i la classe treballadora paguin impostos. Són instruments legals per robar a la gent a escala massiva”.

Però, què són els impostos? Per a aquests personatges, un càstig de l’estat a la seva capacitat de fer negocis: el diner és seu, i l’estat els el vol prendre, perquè consideren que no han de participar a mantenir serveis socials per a d’altres ciutadans (educació, sanitat, infraestructures, pensions, dependència, etc). Ara bé, si la seva empresa pot aconseguir subvencions, ajuts econòmics o desgravacions fiscals, llavors ja els sembla bé la intervenció de l’estat. Per a la majoria de la gent, els impostos són la font d’ingressos que té l’estat per poder fer front a necessitats per a les quals no disposen d’ingressos suficients per poder-les satisfer.

La majoria de la població hauria de desconfiar quan un governant, en campanya electoral o en l’acció de govern, fa discursos i afirmacions sobre la bondat de no pagar impostos, ja que exclusivament això beneficia les rendes altes i perjudica la gran majoria de la població, que és la que necessita utilitzar els serveis públics.

El 60% del comerç mundial es realitza entre empreses del mateix grup, una pràctica molt habitual que ajuda a evitar a les corporacions empresarials pagar tots els impostos als quals estarien obligades si contribuïssin on generen el benefici empresarial.

El Parlament Europeu va catalogar 58 països com a paradisos fiscals; la Comissió Europea va abaixar la xifra a 15, i l’OCDE solament considerava així dos illes. Queden molt clars els interessos que estan defensant cadascuna d’aquestes institucions.

La classificació que estableix Oxfam Intermón dels 15 paradisos fiscals més agressius és la següent: 1) les Bermudes, 2) illes Caiman, 3) Països Baixos, 4) Suïssa, 5) Singapur, 6) Irlanda, 7) Luxemburg, 8) Curaçao, 9) Hong Kong, 10) Xipre, 11) les Bahames, 12) Jersey, 13) Barbados, 14) Mauricio i 15) illes Verges Britàniques.

Els refugis fiscals no necessàriament han d’estar en illes exòtiques i llunyanes: Suïssa, Andorra i Gibraltar ho són. A la Unió Europea hi ha cinc països que es consideren paradisos fiscals: Xipre, Irlanda, Luxemburg, Malta i Països Baixos.

Oxfam Intermón comenta que els països en desenvolupament perden al voltant de 100.000 milions de dòlars anuals per l’evasió i l’elusió fiscal de les grans empreses a través dels paradisos o caus fiscals. Aquest import seria suficient per proporcionar educació als 124 milions de nenes i nens que encara falten per escolaritzar i per pagar l’atenció sanitària que permetria salvar la vida de sis milions de nenes i nens. A més a més, els països en desenvolupament perden uns 138.000 milions de dòlars com a conseqüència dels incentius fiscals que es veuen obligats a oferir a les grans empreses perquè s’instal·lin en el seu país i generin ocupació (generalment amb salaris i condicions laborals miserables).

En l’estudi Els beneficis desapareguts de les nacions (Gabriel Zucman, Universitat de Berkeley, Thomas Torslov i LudvigWier, Universitat de Copenhaguen) els autors consideren que el 17 per cent dels rèdits de les multinacionals són visibles i que el 40 per cent dels beneficis d’aquestes corporacions acaben en paradisos fiscals. Aquest treball detecta tres formes comptables per amagar els beneficis: a) els “preus de transferència” o la manipulació dels preus entre la matriu i les filials; b) el pagament d’interessos dins del grup i la deducció fiscal abusiva; i c) la ubicació de filials que assumeixen les patents i marques en paradisos fiscals.

L’Observatori de Responsabilitat Social Corporativa, integrat per Oxfam Intermón, la Creu Roja, CCOO, Ajuda en Acció, Equipo Nizkor, entre altres, van elaborar La informació fiscal en les memòries anuals de les empreses de l’Ibex-35, un dossier sobre el comportament fiscal de les grans multinacionals espanyoles durant l’exercici 2015, el darrer elaborat. Aquest treball revela que les 35 companyies disposen de 1.285 empreses filials –amb activitat o sense activitat– en paradisos o caus fiscals. El Santander encapçala la classificació amb 216 empreses filials, a la vegada que l’estat de Delaware, als Estats Units, és la destinació predilecta per a les empreses de l’Ibex-35, amb 463 empreses de les 1.285.

Com a ciutadans, hem d’exigir als partits polítics que es presenten a les properes eleccions (europees i municipals) que declarin i es comprometin a no treballar amb empreses que tenen seus en els diferents caus fiscals. És al nostre abast exigir-ho. El nostre vot és la nostra força.