Quin reglament de participació ciutadana necessita Lleida?

El Reglament de Participació Ciutadana (RdPC) de 2006 va aprovar-se en un context (tripartit PSC, ERC, ICV) en el qual es parlava de la necessitat de retornar a la ciutadania un protagonisme que havia anat minvant, paradoxalment, durant els anys de la regeneració democràtica municipal que començà el 1979.

“Cada individu (...) és una peça clau en la vida social de la ciutat, en la seva cultura, en el seu desenvolupament econòmic, en la seva educació i en la seva expressió identitària”; “(...) les administracions locals han de fer possible que el bo i millor de cadascun dels ciutadans i ciutadanes s’expressi”; “(...) ha de garantir el dret a la participació activa de tothom (...) en els afers que són propis de la comunitat”... Afirmacions com les anteriors són algunes de les que consten a l’exposició de motius que justificà l’aprovació del RdPC de 2006, i que ens situen en el nou paradigma de com entendre i desenvolupar la relació entre ciutadania i administració municipal, des d’una perspectiva radicalment democràtica, participativa.

En la lògica anterior, el conjunt de normes del RdPC desenvolupaven la manera com fer efectiva la participació: espais, serveis, eines i/o figures participatives, funcionament, etcètera.

Tanmateix, com ha influït l’existència del RdPC de 2006 a fer efectiva més participació? És constatable que en els darrers 13 anys hi ha hagut un interès creixent per avançar en tot allò relacionat amb una governança més oberta: tracte de proximitat, utilització d’Internet com a eina facilitadora de tràmits i de queixes, realització de consultes... Amb tot, sóc dels qui pensa que no s’han desenvolupat prou les potencialitats de l’esmentat reglament, raó per la qual trobo xocant que durant la legislatura passada alguns grups municipals aboquessin tant d’interès a voler fer un reglament de nova planta, en lloc de treure tot el suc possible a l’actual. Val a dir que, malauradament, tot aquell esforç va ser en va, en la mesura que –ni encarregant un procés participatiu a una empresa– no es va poder arribar a un consens dels grups polítics sobre el contingut d’un nou reglament.

D’aquests gairebé tres anys en què el debat central de la participació ha estat si reglament sí, si reglament no, em quedo amb el convenciment que hem perdut molta energia i recursos pel camí; i que ha mancat realisme i visió estratègica, perquè a la pràctica, allò que calia per a fer possible més participació era fonamentalment voluntat política de part de tothom, i aquesta no s’aconsegueix per moltes pàgines que tingui un reglament, ni per molt acurat que sigui el seu redactat, perquè un text normatiu no garanteix res si no es donen les condicions polítiques, tècniques i econòmiques per a fer-lo efectiu, i això equival a dir: voluntat de fer, i estructures i recursos humans. Per tot plegat, ara que estem a l’inici d’una nova legislatura municipal, opino que és un bon moment per a l’autocrítica i per a replantejar-se com fer una participació efectiva des del minut zero, a partir de les eines que hi ha i no necessàriament de les que desitjaríem; i, en aquesta línia de pensament entenc que seria de molta ajuda posar tots els mitjans per a desenvolupar figures participatives existents, tals com Consells de Barri, Consells Temàtics, Processos Participatius, espais d’audiència, etcètera.

Si veritablement creiem en una participació que no sigui sols una etiqueta, aquest és el camí pel qual paga la pena d’anar; incentivant i respectant l’esforç de persones que de veres estan disposades a aportar el seu temps de voluntariat al servei de la ciutat.