Ensenyar a odiar

Això és el que diuen que fem les mestres i els professors a les escoles i els instituts. Ja no ve d’una infàmia, deuen pensar les senyores Arrimadas i Álvarez de Toledo, atès que aquesta pujada de to arriba després de mesos d’acusar l’escola catalana d’adoctrinament. Un esglaó més en l’escalada per desacreditar els treballadors i les treballadores de l’educació: les mestres ja no adoctrinen, directament “ensenyen a odiar”. Ja té gràcia que la candidata del partit hereu ideològicament i biològica de la imposició de l’assignatura de FEN (Formación del Espíritu Nacional) a l’escola franquista insulti de manera tan greu els ensenyants d’aquest país on acaba d’aterrar sense conèixer ni la llengua pròpia ni gairebé res de la seva realitat. Deia Albert Camus a La peste que el mal en el món prové gairebé sempre de la ignorància. Potser també de la mala fe i/o dels interessos electorals, afegiríem. D’altra banda, no és menys curiós per no dir una altra cosa, que la candidata del partit taronja, que no té cap empatx en pactar amb l’ultradreta andalusa, que proposa canviar l’himne espanyol actual per una cançó de La Legió, que seria d’obligat aprenentatge a les escoles, comparteixi aquesta difamació amb l’aristòcrata argentina, fent que l’escola hagi esdevingut de fa temps per a ella una obsessió malaltissa. El cert és que comencem a estar tipes, les docents, de tants insults, de tants atacs, de tantes difamacions. Comença a ser l’hora que el Departament d’Educació interposi una querella contra aquestes dues candidates, avui ja electes, al Congrés dels Diputats. Comença a ser hora que la difamació i la mentida no els surtin de franc. I és que el pitjor insult, allò que resulta més denigrant per a un docent, és que se l’acusi “d’ensenyar a odiar”. Perquè són justament els valors que són als antípodes d’aquesta asseveració els que es treballen a les aules en el dia a dia: la solidaritat i la pau, l’entesa i el diàleg en un context sovint extraordinàriament divers, el respecte als altres i al medi, el treball cooperatiu, la mediació com a instrument per a la resolució dels conflictes, per citar-ne només uns quants. La indecència d’aquestes declaracions, que van esbombar en campanya electoral, no fan sinó constatar la baixesa moral d’aquestes candidates a un càrrec públic que ultrapassen amb escreix unes línies vermelles que de cap manera no podem tolerar: les del respecte a la dignitat, la professionalitat i el bon nom del professorat.

Semblen enyorades de temps pretèrits molt reculats aquestes declaracions inacceptables i reiterades. Enyorades d’aquella escola que en Raimon cantava en Al meu país la pluja no sap ploure: “Fora de parlar amb els de la teua edat/ res no vares aprendre a l’escola./ Ni el nom dels arbres del teu paisatge/ ni el nom de les flors que veies/ ni el nom dels ocells del teu món/ ni la teua pròpia llengua./ A l’escola et robaven la memòria/ feien mentida del present./ La vida es quedava a la porta/ mentre entràvem cadàvers de pocs anys/ (…) Qui em rescabalarà dels meus anys de desinformació i desmemòria?” D’això fa més de trenta-cinc anys.

Avui, quasi al tombant del segon decenni del segle XXI, ens preguntem parafrasejant el cantautor de Xàtiva: Qui rescabalarà el nostre professorat de les infàmies vessades sense cap mena de vergonya amb l’objectiu inconfessat d’acabar amb el model d’èxit que representa l’escola catalana que, a cops de lluita i d’esforç de milers de mestres i professores, ha recuperat l’escola democràtica que mira de formar l’esperit crític dels futurs ciutadans i ciutadanes? USTEC·STEs (IAC) seguirà defensant sense descartar cap tipus de mobilització el model d’escola catalana basat en la immersió lingüística, en la participació de tota la comunitat educativa, en el respecte a la pluralitat a l’hora d’abordar qualsevol tema a les aules i sempre amb les premisses irrenunciables de la democràcia i de la no-violència.