COLABORACIÓN
Vist per a sentència
regidor de Junts per Catalunya Lleida a la Paeria
Amb el lacònic i gairebé inexpressiu “visto para sentencia” pronunciat la setmana passada pel jutge Manuel Marchena després de quatre mesos de sessions a la sala segona del Tribunal Suprem, es tancava un judici històric per a Catalunya i de conseqüències encara ara insospitades per al futur de la democràcia espanyola. Queden enrere les interminables jornades de declaracions dels més de 400 testimonis que han anat desfilat per la sala, les hores de vídeos visualitzats sense poder-los contrastar amb les declaracions dels mateixos testimonis, els duels entre l’equip que formaven la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i l’acusació particular de Vox a una banda, i els brillants advocats de la defensa a l’altra i, sobretot, els emotius i valents torns d’última paraula dels acusats. El judici, sota una aparença d’exquisida formalitat, ha tingut molts aspectes criticables, com s’ha encarregat d’assenyalar setmanalment amb el seu informe la plataforma International Trial Watch, que ha observat el dia a dia de la vista, i que donarà arguments sòlids per poder acudir quan toqui a la Justícia europea.
Un cop acabat el judici, s’obren diverses incògnites, la principal de les quals, òbviament, és saber quin serà el sentit de la sentència. Malgrat que mai no sigui tard per reorientar les coses tenint en compte que les pericials del judici no han servit per acreditar en cap cas ni el delicte de rebel·lió, ni el de sedició, ni el de malversació, no fa l’efecte que hi hagi gaires símptomes per esperar una sentència absolutòria. Els informes finals tant de la Fiscalia com de l’Advocacia de l’Estat es refermen al cent per cent en els mateixos termes que plantejaven el mes de febrer, com si res del que s’ha escoltat entre les parets de l’antic convent de las Salesas Reales els hagi fet ni fred ni calor. De la sensibilitat dels magistrats tampoc no fa l’efecte que es pugui confiar en un pronunciament que venci la temptació de voler ser exemplaritzants i deixar escrita una sentència que sigui un avís per al futur.
En qualsevol cas, i mentre esperem la sentència, s’hauria d’haver posat fi a una injustícia que ja dura més d’un any i mig, la de la situació de presó preventiva dels acusats. Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn estan tancats des del primer dia que es van presentar a l’Audiència Nacional; Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa també es troben en la mateixa situació d’injustícia, encara que gaudissin d’unes setmanes més de llibertat. Si la presó preventiva no s’entenia fins ara, encara és menys admissible quan ja s’ha acabat el judici. Si una de les raons per mantenir-los tancats era garantir que no eludissin anar al judici, aquest motiu ara ja no existeix. Per no parlar del pronunciament del Grup de Treball de Nacions Unides, que reclama a Espanya l’alliberament immediat dels líders d’Òmnium i de l’Assemblea, i que no ha estat tingut en compte per un estat que té signats tractats internacionals que l’obliguen més enllà del seu ordenament jurídic intern. En aquest context, costa poder considerar com a positiva la notícia de l’imminent trasllat dels presos a centres penitenciaris catalans. És evident que això constituirà una millora per a ells i per a les seves famílies, però qualsevol cosa que no sigui poder tornar a casa seva continua sent una anomalia.
El fet que el Suprem hagi denegat la fi de la presó provisional i que es parli del trasllat a presons catalanes es pot interpretar com a mínim des de dos perspectives que, a més, es poden donar al mateix temps. D’una banda, que la sentència no s’hagi de donar a conèixer aviat; de l’altra, que hi hagi poques possibilitats que sigui absolutòria. És a dir, que si la sentència s’hagués de saber en pocs dies, tindria poc sentit fer marxar els presos i haver-los de fer tornar a Madrid per escoltar la decisió del tribunal, de la mateixa manera que si hi hagués moltes possibilitats d’una absolució, no tindria sentit allargar la presó provisional, com va passar en el cas recent de l’expresident del Barça Sandro Rosell.
Les conseqüències de la sentència, sigui abans de l’agost o sigui a la tardor, seran enormes i caldrà que tots estiguem preparats. Caldrà unitat estratègica per fer-hi front i serà necessari que les institucions ens alineem per donar una resposta a l’alçada. En aquest sentit, els lleidatans poden estar tranquils que la Paeria, com així ens ho ha demanat la ciutadania amb el seu vot, sabrà estar a l’alçada del moment.