Els set pecats capitals de l'empresa familiar

I.- Oblit.

Oblidar que, si l’empresa no funciona, s’ha acabat la història. Mantenir l’empresa amb projecció de futur és un repte en un món canviant. Les receptes d’ahir potser no valen per demà. S’ha d’encertar en els indicadors clau del negoci a controlar, entre els quals hi haurà la tresoreria. S’ha de prioritzar l’eficàcia sobre l’eficiència. Cal recordar que l’èxit sol ser fruit del treball en equip, que confiar i delegar no vol dir abdicar del control.

II.- Inflexibilitat. No sortir del quadre mental que ens limita en l’observació de la realitat i en la presa de decisions. Per tal de poder viure sense paràlisi per anàlisi, anem formant-nos una sèrie de judicis previs que ens faciliten les preses de decisions. Aquests prejudicis ens poden limitar la visió de la realitat que ens envolta. A més a més, podem oblidar que la realitat pot dependre del punt de vista. I, finalment, hem de recordar que només veiem una part de la realitat.

III.- Adenització. L’ADN no garanteix l’herència de la capacitat i voluntat empresarial. Els pares podem ser poc objectius en la valoració de la capacitat dels nostres fills, tant per excés com per defecte. Solem sobreestimar o sobreexigir. Per tant, és convenient tenir en compte opinions externes realment independents per valorar la capacitat dels continuadors. També hi ha indicadors com que aquests hagin assolit una formació adequada i tinguin una carrera exitosa fora de l’empresa familiar. Per la qual cosa, respecte a la voluntat de continuïtat, ens hem de plantejar si aquesta és lliure.

IV.- Confusió. Confusió de família i empresa són dos mons força diferents. La família cerca la felicitat dels seus membres i es regeix pel suport, l’estima i l’amor. L’empresa cerca el benefici i es regeix per la meritocràcia: capacitat, resultats i responsabilitat. El pitjor és tractar l’empresa com a família i la família com a empresa. S’ha de saber en cada moment i lloc quin barret es porta. Normalment, el que és bo per a l’empresa, a la llarga, és bo per a la família. Confusió de propietat i capital. Els accionistes d’una companyia aèria, pel simple fet de ser-ho, no vol dir que estiguin capacitats per poder dirigir el tràfic aeri o pilotar els avions. La confusió entre propietat i govern en una direcció d’empresa familiar ve facilitada pel fet que és habitual que, a l’època inicial de la seva vida, totes aquestes funcions coincideixin en la figura del fundador.

V.- Incomunicació. Molt relacionada amb la inflexibilitat. El millor oli per a les relacions és la comunicació. Comunicació és més que parlar, és més que escoltar; és un diàleg empàtic en què comprenem els sentiments de l’altre. L’empresa familiar pot ser un dels llocs amb menys diàleg sincer: pot haver-hi un excés de respecte o por al conflicte. La comunicació “es mama” des de petits a casa, però també es pot practicar creant espais de diàleg sincer. Els reptes als quals amb molta probabilitat haurà de fer front la família empresària són molt previsibles (incorporació, dividends, liquiditat...), més val parlar-los amb antelació, quan no hi ha pressions ni presses.

VI.- Improvisació. Una de les característiques d’un bon empresari és la planificació. De la mateixa manera que es fa planificació de l’empresa, també cal fer-la de la família empresària. La principal diferència és de terminis: la família empresària ha de pensar a nivell generacional, és a dir, a 20 anys vista. Cal establir una visió i, en funció d’aquesta, uns objectius i els corresponents plans d’acció. S’ha de planificar la professionalització de l’empresa familiar, des de les normes d’incorporació fins a les estructures de govern empresarial i familiar. S’ha de planificar el relleu a la direcció, al govern i a la propietat. S’ha de planificar la solució als reptes previsibles als quals haurà de fer front la família empresària, com poden ser el repartiment de dividends o la liquiditat de participacions. S’ha de planificar la transmissió dels valors i de l’estima per l’empresa.

VII.- Supèrbia. El pitjor de tots els pecats capitals en el qual pot caure la família empresària és el de la supèrbia; creure’s immunitzat contra els pecats capitals. El fet de pensar “a nosaltres no ens fa falta”. Posar de forma indefinida els temes. Veure la palla a l’ull aliè i, en canvi, no veure la biga al d’un mateix.

Un altre dia parlarem dels àngels que la família empresària té per lluitar contra els seus dimonis.