Som pocs i, massa vegades, dividits

Fa dotze anys vaig començar un apassionant camí, primer, com a president de la Diputació, un càrrec que vaig ocupar durant quatre anys ben intensos. Dotze anys es diuen ràpid, i passen potser encara més de pressa, però la veritat és que donen per a molt si un no abandona mai la vocació de servei i de treball, com sempre ha estat el meu cas.

Vuit anys després de deixar la presidència, perdura en mi un sentiment de satisfacció per la feina realitzada en tots els àmbits durant el mandat que vaig encapçalar i del qual recordo, especialment, les visites a tots els 231 municipis de la nostra demarcació per conèixer de primera mà les necessitats i preocupacions de tots els alcaldes i alcaldesses.

La nostra prioritat va ser la defensa del territori en temes tan complicats com els tres carrils del túnel de Vielha, que vàrem aconseguir després d’intenses i difícils negociacions amb el govern espanyol; o com vàrem aturar el transvasament d’aigua del riu Segre; o el consens al qual vàrem arribar per les ZEPAS; o la signatura del conveni per crear el centre d’investigació biomèdica porcí a Torrelameu; o les línies d’ajuts de pública concurrència que vàrem crear, moltes de les quals segueixen vigents... i amb això m’aturo perquè la llista, per sort, és llarga, i va ser possible gràcies a totes les persones que hi van participar.

Els meus darrers vuit anys com a diputat a l’oposició també han estat intensos, em sento satisfet d’haver impulsat i participat en noves línies d’ajut de convocatòria pública per a tots els ajuntaments. Des del grup d’Esquerra Republicana de Catalunya sempre hem defensat que es fes d’aquesta manera i no de forma discrecional.

Crec que la Diputació de Lleida és la institució que ha de defensar d’una forma intensa el nostre territori, que pateix un greu despoblament dels nuclis rurals i un envelliment de la població que fa que tinguem un alt índex de persones grans. És cert que aquests anys s’ha avançat en aquest àmbit, però hem de reconèixer que, si a Lleida no som capaços, entre tots, d’aglutinar esforços sense partidismes, difícilment aconseguirem vertebrar un territori on, es visqui on es visqui, tothom tingui les mateixes oportunitats de futur.

Per al centre de poder a Barcelona, Lleida queda molt lluny i poques vegades som tinguts en consideració en temes que ens afecten directament, com l’urbanisme, el medi ambient, les infraestructures i tots els àmbits relacionats amb el món rural, però he tingut l’honor de treballar pel nostre territori i per la nostra gent des de la Diputació de Lleida, i sempre ho he fet des de l’honestedat i buscant el màxim de consens possible.

Som pocs, i massa vegades, dividits. Per això cal comprometre’s per sumar esforços amb l’objectiu de fer sentir la nostra veu. Aquests anys m’han donat l’oportunitat de relacionar-me amb moltes persones i de fer amistats de tots els colors polítics i de tots els àmbits socials. Què més puc desitjar? Avui dic adéu amb el cor ple de satisfacció i agraïment.