‘Tosca’, més enllà de la música, una lliçó de la història

Aquests darrers dies, i amb motiu de la retransmissió de la darrera funció de Tosca al Teatre del Liceu de Barcelona, s’ha parlat molt sobre el seu contingut, i s’ha comentat, especialment, que els autors del libretto situen l’acció en un sol dia. Més concretament, el 14 de juny del 1800, en què va tenir lloc la Batalla de Marengo, al nord del que avui és Itàlia, fet d’armes que també s’integra en el text de l’obra.

L’enfrontament armat de Marengo entre l’exèrcit francès i l’austríac s’esdevé després que Napoleó decideix travessar els passos dels Alps sense esperar que la primavera desfaci la neu i els deixi transitables. És la iniciativa d’un líder capdavanter i agosarat, que recorda la que, de manera semblant, segles abans prenia Hanníbal en la seva lluita contra Roma.

Napoleó es presenta contra l’exèrcit austríac una mica abans del que se l’esperava i, potser per això, al principi l’enfrontament armat no li és favorable.

Així s’explica clarament en el primer acte de Tosca, en què se cita clarament la República romana i com anava de bé per als austríacs l’enfrontament de Marengo. Tan bé que hom prepara un solemne Te Deum d’acció de gràcies, amb el qual abaixa el teló, mentre Scarpia, el cap de la policia, delira entre el desig carnal de Tosca i el desig professional de veure acomplert el seu deure professional de localitzar i detenir el conspirador Angelotti.

Però, malauradament, no es confirmen les primeres notícies de Marengo i, en el segon acte, després de veure com el pintor Cavaradossi és torturat, se succeeixen un parell d’escenes curtes que, a parer meu, eleven la importància de l’obra i la seva transcendència. Em refereixo a l’arribada d’un missatger que comunica la derrota de Marengo i la revifalla del pintor torturat, que crida, ple de joia: “Vittoria, Vittoria.”

Aquesta Vittoria, Vittaltra ens dóna la clau de l’autèntica dimensió de l’opera Tosca, més enllà de les històries d’amor, desigs, gelosia i lascívia que ens puguin contar, en paral·lel, els personatges protagonistes.

I és que l’exèrcit comandant per Napoleó va estenent per Europa l’esperança d’un món nou, fonamentat en el respecte dels Drets de l’Home i del Ciutadà, proclamats per la Revolució francesa.

És l’esperança. És la confiança col·lectiva en un món millor que encara està per construir, obert davant nostre, allò que mou voluntats, suma adhesions i espargeix l’alegria de viure.

Napoleó no és vist com l’enemic. No és pas un personatge que calgui eliminar per sempre, sinó que és percebut com l’alliberador enfrontat als opressors, i per això s’accepta la seva presència juntament amb les conseqüències indesitjades de la guerra que acompanya el seu pas.

Però aquesta aura de progressisme i de llibertat que envolta els desplaçaments, batalles de Napoleó per Europa, no he sabut trobar-la quan parlem de les seves accions en territori espanyol, on els francesos sempre han estat vistos, per la majoria, com a invasors i opressors.

Més enllà de la música, em quedo amb aquesta lliçó de la història, que parla de progrés social i de reconeixement dels drets de la persona humana.