Piribus: la Ribagorça que recordem, que vivim, que volem o somiem

Fa uns dies vaig assistir a la taula rodona La Ribagorça que recordem, que vivim, que volem o somniem, organitzada pel Piribus (https://www.adnpyr.eu/piribus/), durant la seva estada a l’Alta Ribagorça.

D’entrada diré que em sembla molt positiva la visió que es planteja del Pirineu com un territori amb un ADN propi, més enllà de les fronteres administratives. Tot i que donaria per molt, no m’allargaré en aquest tema, ja que no és la idea d’aquest escrit.

La qualitat i exposicions dels ponents va ser de molt alt nivell, i m’hauria agradat dir la meva en el debat que va tenir lloc posteriorment, però la durada de la sessió donada la quantitat de ponents i les llargues exposicions d’algunes de les persones participants en el debat va fer que decidís deixar-ho córrer per no allargar més la jornada i si de cas, com faig ara, ja ho faria per escrit més endavant.

Es va parlar principalment del turisme i de la pagesia com a motors del futur i signe d’identitat d’aquest territori. Si bé és inqüestionable, per diferents raons, la importància i la necessitat de cuidar i potenciar aquests sectors a la nostra comarca, hem de ser ben conscients de les seves característiques, potencialitats i també de les seves debilitats.

Tal com es va dir en aquesta jornada, la pagesia representa un 2,4 per cent del PIB de la comarca, i si bé com també es va dir des d’una visó més global de la situació, per anar bé aquest sector hauria de representar entre el 12 per cent i el 14 per cent del nostre PIB, la realitat és la que és i tot sembla indicar que en aquesta societat capitalista de tractats comercials internacionals que afavoreixen les explotacions agrícoles i ramaderes industrials de les grans corporacions, les petites explotacions com les del nostre territori no ho tenen gens fàcil per guanyar terreny. Per tant, posar les nostres esperances de futur en un sector que representa un 2,4 per cent del PIB seria un greu error.

Pel que fa al turisme, val a dir que es tracta d’un sector que si bé té un impacte economicosocial prou important al territori, no deixa de ser un sector fràgil i inestable que depèn de factors externs com poden ser la meteorologia o la conjuntura econòmica global. A més a més, la majoria de llocs de treball que genera són precaris, de temporada i amb baixos salaris. Per tant, sembla que deixar en mans d’aquest sector el futur del nostre territori és, si més no, una mica arriscat.

No es va parlar, però, o sí que se’n va parlar però de manera més aviat despectiva, com una cosa negativa a evitar, del sector industrial. A la Ribagorça, ja ho he dit en altres escrits, disposem d’un sector industrial, l’hidroelèctric, molt potent que genera importants beneficis i no contamina. Cal treballar per aconseguir revertir part dels beneficis que genera aquest sector, gràcies a un bé comú com és l’aigua de totes i de tots, en el benefici comú del territori i de la seva gent.

Caldria mirar també cap a una petita i mitjana indústria d’aprofitament d’altres recursos naturals dels que disposem, com podria ser la indústria de la fusta, o del sector agroalimentari amb segell de qualitat.

El sector industrial és el que pot crear llocs de treballs especialitzats, d’una certa qualitat i estables durant tot l’any, que sí ajudin a generar una economia més sòlida i a consolidar població a la comarca.

Tampoc es va parlar de com en som, d’afortunades, les persones que vivim en un territori com aquest i no sé si totes les que hi vivim en som conscients. A banda de viure en un entorn natural incomparable, saludable, tranquil i segur, disposem d’uns serveis bàsics essencials, com són l’ensenyament, la sanitat, la seguretat, que són de primer nivell i gens massificats. Una altra cosa és quan tenim la necessitat d’accedir a serveis d’aquest tipus més especialitzat, o si volem gaudir d’alguns tipus d’oci cultural, en què no ens toca altra que desplaçar-nos a les grans ciutats, que a més, ens queden força lluny.

Cal valorar els avantatges de viure en un territori com aquest. Primer per fer que les persones que hi vivim en siguem conscients i ens hi trobem bé i després per convidar i fer veure totes aquelles persones que treballen aquí però que “no són d’aquí”, mestres, professors i professores, metges i metgesses, bombers i bomberes, mossos d’esquadra, etc., que aquí es viu molt bé i que la qualitat de vida que poden trobar aquí no la tindran en molts altres llocs.

Per acabar, no em puc estar de mostrar el meu desacord amb alguns dels plantejaments que es varen exposar en aquesta jornada com ara que un dels problemes de la Ribagorça, una de les comarques menys poblades de Catalunya si no la menys poblada, pugui ser la “massificació” que es viu en punts molt concrets del territori durant dos dies l’any, o que la muntanya s’ha de viure i gaudir d’una determinada manera segons algunes determinades visions molts particulars, radicals i poc tolerants.