Civisme, paisatge i patrimoni

Quantes vegades

són les nostres filles i fills els que ens ajuden a posar al cubell que toca la brossa que generem. Quants cops hem escoltat allò de: els papers a terra, no! Molts, segurament. Quants cops hem dit que tots i totes som responsables de viure en un entorn net. Depèn de la nostra actitud que així sigui, però l’objectiu d’aquest article de diumenge no és fer-nos totes i tots una reflexió sobre com cuidem el nostre entorn, sinó que és un toc d’atenció a qui ha de donar exemple a la ciutadania, entre altres coses, de mantenir una ciutat neta, respectuosa amb tothom i, sobretot, basada en la convivència.

L’ajuntament de cada ciutat o de cada municipi és qui ha de donar exemple perquè l’obligació del governant és complir i fer complir les ordenances. La ciutadania té dret a tenir carrers i places nets. Dret a tenir un patrimoni cuidat i respectat. Dret a tenir un paisatge amable perquè la ciutat som totes i tots. Més enllà del que la simbologia vulgui explicar, cal pensar que el símbol més important de tota ciutat és qui la forma: la ciutadania. Aquest és el principal símbol que ha de guiar la governança dels qui han estat escollits per representar-la. Dels qui els han triat i dels qui no, perquè el veïnat d’aquesta ciutat és més extens i no s’ha de tenir en compte només una part, sinó el tot. L’holisme és una doctrina que considera que certes realitats formen un tot que no es pot reduir a la suma de les parts. Aristòtil afirmava que el “tot” era més que la suma de les seves parts. I aquest “tot” en l’article d’avui es refereix a “tota la ciutadania”. Perquè el dret a viure en un entorn cívic i net el tenim tots i, en aquest sentit, existeixen ordenances que vetllen perquè així sigui. Ara bé, cal interioritzar-les i sobretot vetllar pel seu compliment.

Pensant en tothom, no només en una part.

Civisme, patrimoni i paisatge són les tres paraules clau que han inspirat aquest article. L’esperança és que inspirin també els governants, que ho són de tots i que han de vetllar per la seva pràctica, en el cas del civisme, i per la seva cura, en relació amb el patrimoni i també el paisatge, que s’ha construït durant molts anys i que és de tothom.