Inseguretat ciutadana

En cinc mesos hem sofert a la casa de Torres de Segre dos intents frustrats de robatori amb violència, fet que ha provocat lesions físiques a la persona agredida, que es la meva esposa. El primer, a les 12 del migdia: simulant una empleada de Correus que va demanar obrir per firmar una certificació, dos individus amb característiques de països de l’Est van intentar emmordassar, retenir i robar. Els crits i resistència varen alertar el veïnat i els lladres violents varen fugir sense assolir l’objectiu. En el segon intent, dos magrebins a les 10 de la nit varen entrar a casa i es van llançar com a llops sobre la persona intentant anul·lar-la i lligar-la de cap a peus amb cinta americana al crit repetitiu: “El dinero o te matamos”, acció que va provocar ferides i contusions, visibles encara tres setmanes després per tot el cos, la resistència i crits varen alertar veïns que al fer-se sentir varen desbaratar l’intent dels malnascuts, que varen fugir.

Les afeccions físiques i traumàtiques són una part menys important que les psíquiques, i el trastorn provocat a la persona afectada i a tota la família per una bestial agressió que difícilment podrem oblidar.

Davant aquests fets, que no són aïllats i que esdevenen habituals, els mitjans de comunicació en van plens: al carrer, als comerços, als habitacles, als magatzems agrícoles... que afecten la propietat privada, posen en perill persones que poden arribar a situacions irreversibles i en què l’agressor està més protegit que l’agredit.

Aquest problema cada cop agafa més violència. L’accidentalitat que tenia fa uns quaranta anys esdevé habitual, difícil de controlar pels malnascuts que la practiquen com a mitjà de vida destructiva a càrrec de la gent que fem país.

On radica el problema? En l’entrada de persones de països on la propietat privada no existeix o no es respecta, en una part d’emigrants que no tenen treball i que han de sobreviure, o captats per organitzacions mafioses esdevenen delinqüents sense escrúpols per aconseguir gratuïtament allò que no és seu.

Aquest és part del problema, alimentat per una permissivitat i legislació que exclou de delicte determinats robatoris que a la llarga esdevenen agressius i violents. Una permissivitat que envolta d’inseguretat el ciutadà que, afectat assisteix a l’alliberació del delinqüent, al qual delicadament la policia protegeix el cap a l’entrar per la porta del vehicle i que poc després queda alliberat per la porta de comissaria.

Quan llegim “Un juez ha ordenado encarcelar a un presunto ladrón después de haber sido detenido en otras veinte ocasiones”, podem suportar aquesta injustícia, esperant vint delictes perquè a més es qualifiqui l’individu de professió delinqüent de presumpte lladre.

Quina llei dóna suport a les persones respectuoses, honrades, treballadores, hereus dels que generació rere generació hem construït aquest país?

Hem donat drets als nouvinguts, entre els quals n’hi ha de malnascuts, i que no s’integraran mai en el respecte i en els valors de les nostres regles de convivència. No generalitzo, particularitzo per aquells que atempten per la nostra seguretat, que en aquests moments l’estem perdent o no la gaudim.

Al carrer, al metro, al bus, als habitatges, al camp, tot i la protecció policial, a més dels mitjans dissuasius que costen milers d’euros al contribuent gravita el perill de delinqüents, que de forma individual o organitzats en manada posen en perill la seguretat de béns i persones, en més d’una ocasió les més vulnerables i amb menys capacitat d’autodefensa.

La inseguretat priva la llibertat, aquesta que reclamem i tenim escrita arreu en totes les vessants i formes d’expressió, de manifestació, per desobeir ... si no gaudim de seguretat al carrer, a l’habitatge, per moure’ns sense mirar de reüll, per conviure i descansar a casa, les altres llibertats són pura i fantasmagòrica demagògia, esmentades per persones que no tenen res a perdre o perquè tenen la seguretat de guardaespatlles pagats pels contribuents que patim robatoris, agressions i afeccions psicològiques irreversibles.

Als que fan les lleis i les han de fer complir i als grups i entitats comprensives, no ho desitjo, però si algun dia patissin un robatori amb agressió en persona o la dels més propers de ben segur que les farien més restrictives i menys permissives.

Per aquesta seguretat i per gaudir de la més elemental de les llibertats caldria fer fora els delinqüents sense esperar la número vint; no ens podem permetre esperar a reinsercions miraculoses.

La dita “La cabra siempre tira al monte” té vigència. El que delinqueix un cop difícilment tira enrere, és qüestió de civisme, respecte i moral.