COLABORACIÓN
La Passió Africana II
Historiador, autor de: ‘Catalunya dins l’Espanya centralista (1624-2019)’, Pagès, 2019
El 3 de juliol del 2019, afirmava, en un article al diari SEGRE, que temia sobre la imparcialitat de la Justícia espanyola. A més, afirmava que el resultat del judici del Procés “ha de mostrar fins a quin punt la seva democràcia és homologable als cànons europeus o occidentals”. I la Justícia espanyola em feia por, perquè, com deia Álvaro de Albornoz, cap del Govern republicà a l’exili després de la Guerra Civil (1947-1951): “La pasión africana es, sin duda, lo que explica la terrible idea de la justicia española. La justicia española parece cruel porque es la justicia absoluta. (...) Es la justicia sobrehumana, la justicia divina. Imposible comprender la Inquisición sin este concepto de la justicia teológica.” (Nuestra España, 1940)
Doncs bé, ara ja sabem el que pensa la Justícia espanyola sobre el Procés. Després de publicar la sentència el 14 d’octubre del 2019, el Tribunal Suprem condemnava a un dur càstig els majors implicats jutjats, amb penes que van dels 13 anys de presó per a Oriol Junqueras als 9 dels Jordis, tots ells acusats en diversos graus de sedició i malversació. Gairebé al mateix temps que es coneixia la decisió del Suprem, una gran part de catalans sortia al carrer per manifestar obertament el seu rebuig a la sentència.
I és que, més enllà de la interpretació dels detalls jurídics d’aquesta sentència –“un camp minat”, segons els especialistes–, cal preguntar-se: el que va succeir durant els mesos de setembre i octubre del 2017 va ser una sedició? Per trobar respostes recorro al Diccionario de la Real Academia Española, edició del tricentenari en línia, que defineix sedició com: “Alzamiento colectivo y violento contra la autoridad, el orden público o la disciplina militar, sin llegar a la gravedad de la rebelión.”
Al meu entendre, el suposat “alzamiento colectivo” sentenciat no va ser violent, com tampoc veig coacció amb els qui van anar a votar l’1-O i no crec que els implicats al Procés fossin uns indocumentats, ja que tots ells eren polítics amb càrrecs de Govern, que s’havien presentat a les eleccions del 2015, que per cert van guanyar, amb un full de ruta clar cap a la independència de Catalunya. Per tant, concloc, la sentència del Tribunal Suprem genera molts dubtes, ja que l’Estat, a més, mai va perdre el control de l’espai (ordre públic) a Catalunya, com es dedueix fàcilment pel fet que els encausats han anat a declarar quan se’ls ha demanat pels magistrats (tant d’Espanya com d’Europa), obeint sempre els mandats judicials.
Tot això em fa pensar sobre la llei, els seus supòsits i els seus fonamentalistes. Com a historiador dels segles XVIII, XIX i XX, he estudiat moltes lleis, totes fonamentals en cada període concret. Les lleis del segle XIX no són les mateixes del segle XXI. S’han adaptat a les necessitats de les seves societats. Per tant, compte amb els fonamentalismes legals, perquè darrere de la seva estricta ortodòxia i observança, molts cops hi pot haver la voluntat de mantenir inalterable un sistema de Govern que perpetuï un poder determinat.
Per il·lustrar-ho, posaré un exemple. La tardor del 1842, gran part de Catalunya va mantenir un pols amb l’Estat espanyol. A grans trets, es volia descentralitzar el país i assolir el sufragi universal, ja que llavors només votaven els més grans contribuents. Per tant, es pretenia reformar políticament l’Estat espanyol des de Catalunya per fer-lo més democràtic i igualitari. El poble es va aixecar i es va fer una Junta popular a Barcelona per articular el projecte. El 3 de desembre, Baldomero Espartero, regent en funcions del Tro espanyol mentre durés la minoria d’edat d’Isabel II, va bombardejar la ciutat des de Montjuic, causant la mort d’unes 25 persones i destrosses en 462 edificis, inclòs l’Ajuntament.
Per acabar la seva obra, va deixar com a capità general de Catalunya Antonio Seoane, un militar de la seva confiança, que pocs dies abans, el 20 de novembre del 1842, havia manifestat al Senat, com a senador, que “en Barcelona ha llegado el desbarro, la necedad, la torpeza, la barbarie (...), predominan en ella opiniones calientes, se presentan con la máscara del republicanismo”. I que per fer-los callar calia gent com ell: “Que era un descendiente de Don Quijote, que no entendía de segundas consideraciones, que con la ley en la mano y la espada en la otra arremetía con los ojos cerrados, que el Barón de Meer (capità general de Catalunya del 1837 al 1839, conegut pel seu règim de terror) era un niño que tenía que venir a aprender a mi escuela, pues si él se contentaba con deportar, yo fusilaba y tiraba a metralla, y con la ley en la mano no me paraba en nada.” (Diari Sessions del Senat, número 7, 20.11.1842, p. 53).
Pocs dies després de la seva arribada a Catalunya, Seoane havia afusellat 19 persones i havia imposat una multa de dotze milions de rals a la població, que es sumaven a les més de mil bombes llançades per l’Exèrcit sobre la ciutat, les quals causaren una pèrdua d’uns altres dotze milions. I compte, tant Espartero com Seoane eren generals progressistes el 1842, és a dir, eren dels més avançats en idees, políticament parlant, del Govern del moment. Malgrat això, en moments determinats es dolien de no poder actuar encara amb més contundència contra els catalans que es revoltaven, com es feia en temps de Ferran VII, deien, ja que la llei liberal del XIX els ho impedia.
Avui, 2019, les lleis del XIX estan obsoletes, aquella llei que en la mà de Seoane “no me paraba en nada” és història. Perquè les lleis s’han adaptat als nous temps en el món occidental per permetre la convivència de les persones. En conseqüència, quan la llei i la seva aplicació jurídica, com en el cas que ens ocupa de la sentència del Procés, genera divisió social i manifestacions que acaben amb ferits innocents per la violència que apliquen els que la volen fer complir, s’imposa un període de reflexió en el si de l’Estat democràtic que vol ser Espanya.