Altre cop la llengua?

De les propostes precongressuals del PSC que més han cridat l’atenció, la referent a la normalització lingüística ha estat la que més passions ha despertat. Més enllà de l’ecocambra de reverberació i aïllament –que representen certs espais de comunicació digital– que ha generat el debat, hi ha un corrent de fons en la resposta catalanista/sobiranista que es repeteix en el temps: el marc de la por, actuar a la defensiva i lamentar-nos.

Crec que podríem donar una resposta col·lectiva més intel·ligent. Que superi la queixa. I que ens permeti abandonar el marc de la por, la fragilitat i la reacció defensiva. Comprenc la por i els arguments de pes que hi ha al darrere. Som els més petits i els més indefensos en aquesta situació desigual. Respecto molt de les persones que encara dubten.

Catalunya és model d’èxit. I amb totes les dificultats derivades de tenir un estat en contra, avui podem dir que la llengua catalana és viva. Les àvies i padrines castellanoparlants quan van a buscar les seves netes i nets a la llar d’infants o a les escoles les sentim parlar en català i viure la intimitat familiar en la nostra llengua.

Avui a Catalunya persones amb colors de pell diferents, creences religioses i culturals, i accents i provinences diverses parlen un català preciós. Un taxista de Filipines que fa poc que ha arribat aquí i els seus fills li ensenyen català. Una adolescent de color està esperant a la parada de bus i una senyora gran se li adreça en castellà per preguntar-li el nom d’una altra parada i la noia respon amb un lleidatà perfecte i la senyora gran ràpidament canvia al català.

Les persones que han vingut de fora buscant una vida millor estan abraçant la llengua catalana –a poc a poc– encara que catalanoparlants encara ens dirigim a elles i ells –majoritàriament– en llengua castellana. Avui a Catalunya es parlen més de 200 llengües. Quina sort tenim! I nosaltres volem compartir amb elles la nostra manera d’entendre i sentir la nostra manera de ser i de viure.

Això no impedeix que el context i entorn del català no siguin hostils i tinguem uns reptes essencials als quals hem de respondre. Per exemple:

Com despolititzar la llengua perquè una part rellevant de la nostra ciutadania encara no la senti com a propera i pròpia. Això també vol dir una Televisió de Catalunya en llengua castellana? (parlem-ne, com hem de parlar del català a la justícia, al cinema o a l’Administració de l’Estat espanyol.)

El català és gairebé invisible als espais d’innovació tecnològica i en els canals de transmissió de la cultura digital i audiovisual: Netflix, HBO, Amazon Prime, YouTube, Apple TV, Sky, Rakuten, etc., i la discontinuïtat que suposa la presència de la llengua catalana entre els creadors de contingut digital i audiovisual.

Aquests reptes, però, no són l’excusa per adoptar una actitud defensiva, de fragilitat i de manca de confiança i autoestima manifestes en la nostra llengua i cultura.

Superem la queixa i la por. Abracem els reptes amb el millor dels somriures i la millor de les actituds. Sí, la situació és desigual, però ens n’hem sortit, ens n’anem sortint i ens en sortirem.

Comencem amb els petits gestos anònims de cada dia. Pensem a no canviar de llengua quan s’adrecin a nosaltres en castellà. Els parlem en català perquè volem compartir amb ells la nostra llengua i ajudar-los a fer que l’entenguin. Quan algú tingui vergonya de parlar en català per por a equivocar-se, l’animaren a equivocar-nos junts. Equivocant-nos és l’única manera com aprenem altres llengües.

Parlar la nostra llengua a les persones nouvingudes és construir afectes i confiances amb elles i oferir-los que, si volen, aquest també és el seu patrimoni, riquesa i diversitat cultural i lingüística.

Deia la premi Nobel de literatura Toni Morrison que “allò que s’estima no es perd mai”. Amb la llengua catalana passa el mateix. Mentre ens l’estimem hi serà.

I relativitzem debats estèrils. El PSC té tot el dret del món a debatre sobre allò que consideri rellevant. És legítim que el PSC percebi que Ciutadans és com el titànic que naufraga i ha fet sortir els seus iots per recollir damnificats i acollir-los a casa seva. El PSC també té tot el dret a voler atenuar la immersió. És ben legítim.

El debat no és tant l’ambigüitat del PSC pel que fa a la normalització de la llengua, sinó per què el PSC posa l’accent en la part més feble i s’alinea amb la part més forta –la de l’Estat i la de llengua castellana–. Per què el PSC vol que la llengua més fràgil reculi? Per què no defensa que la llengua catalana i l’aranès es puguin parlar al Congrés amb la mateixa normalitat que el castellà es pot parlar al Parlament de Catalunya? Per què el PSC no defensa que l’Estat permeti l’ús de la llengua catalana i l’aranès amb plena normalitat a les institucions europees? Per què el PSC no defensa que sigui obligatori el coneixement i ús de la llengua catalana als membres de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil destinats a Catalunya? Per què el PSC no defensa que la justícia a Catalunya esdevingui justícia en plena normalitat en llengua catalana? Per què el PSC no defensa que les estrenes de cinema siguin plurilingües?

Doncs, segons el meu criteri, perquè l’Estat assumeix com a alienes la resta de llengües que no són el castellà. I al PSC ja li està bé aquesta situació injusta i desigual i que l’Estat segueix exercint com a separador i mantenir l’statu quo de la part forta davant la part feble. Un posicionament que costa d’entendre en un partit que s’autoanomena d’esquerres.