Amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

A la província de Lleida viuen 31.687 persones amb una discapacitat oficialment reconeguda. Representen el 7,5% de la població total. El 30% tenen una discapacitat per limitacions cognitives. Són 9.480 persones, de les quals 5.576 tenen una discapacitat derivada de problemes de salut mental i 3.904 tenen una discapacitat intel·lectual (IDESCAT 2019). El 65% de les persones amb discapacitat d’entre 16 i 64 anys no treballen, mentre que la taxa d’atur de la població en general és del 17,5% (Població amb discapacitat i mercat del treball. Observatori del Treball i Mercat Productiu. Generalitat de Catalunya. 11/03/2019).

Les persones amb limitacions cognitives són especialment vulnerables. Més d’un 33% de les persones amb discapacitat intel·lectual pateixen també problemes de salut mental, i una de cada cinc persones amb discapacitat intel·lectual prenen psicofàrmacs sense tenir diagnòstic psiquiàtric. (Informe POMONA-ESP, Indicadors i estat de salut de les persones amb discapacitat intel·lectual a Espanya. UNIVIDD - Fundació Villablanca. DINCAT Plena Inclusió Catalunya, 2019). Cinc de cada deu dones i dos de cada deu homes amb discapacitat intel·lectual han estat víctimes d’algun tipus d’abús sexual. (Estudi sobre la victimització de les persones amb discapacitat intel·lectual. Fundació Vicki Bernadet – DINCAT Plena Inclusió, 2016).

Cada xifra és una persona. La Paula i el Marc són pares d’una nena de mesos amb retard en el desenvolupament. La seva pediatra els ha dit que té discapacitat intel·lectual i els ha recomanat que la portin a un centre de desenvolupament infantil i atenció precoç. Els serveis socials públics per a infants menors de sis anys amb discapacitat estan saturats. La Paula i el Marc no es poden permetre pagar un servei privat d’estimulació primerenca per a la seva filla.

El Biel és un adolescent amb una discapacitat intel·lectual que va a l’escola pública del seu poble. Aviat farà tretze anys, la relació amb els amics ha canviat, i a casa sospiten que pateix bullying. El Biel tenia previst anar a l’institut l’any que ve, però ni ell ni la seva família ho veuen clar. Potser li aniria millor anar a una escola d’educació especial? Allí podria quedar-s’hi fins als vint-i-dos anys, però pensen que hi trobarà joves molt diferents i que potser perdrà oportunitats per formar-se i per treballar.

L’Ibra és un jove nouvingut de l’Àfrica del Nord amb discapacitat. D’aquí sis mesos farà divuit anys i haurà de marxar del centre d’acollida de menors on viu de manera temporal. Quan surti es quedarà al carrer.

La Ruth és una jove de vint-i-tres anys que pateix trastorns de la conducta. Va finalitzar l’etapa de l’institut amb disset anys. A partir d’aleshores ha anat d’aquí cap allà, sense trobar el seu lloc. No ha pogut accedir a cap servei social públic de suport perquè, o bé no hi ha places, o bé no compleix els requisits exigits. El Jose és un jove amb discapacitat intel·lectual de vint-i-quatre anys. També té trastorns de la conducta com la Ruth. Va acabar l’etapa educativa amb vint-i-dos anys en una escola especial. Ara té una plaça en un servei social de dia per a la inserció laboral. Mentre estigui al centre no podrà ni treballar ni estudiar i, si ho fa, perdrà la plaça del servei social públic de suport perquè legalment són incompatibles. La Ruth i el Jose volen independitzar-se, treballar i fer la seva vida. Ho tenen difícil i les lleis i la burocràcia els ho compliquen encara més. Les seves famílies estan desbordades.

El Pep té una discapacitat intel·lectual i quaranta-vuit anys. Treballa en un centre especial de treball com a jardiner. Té problemes de salut. A la feina la majoria de treballadors i treballadores amb discapacitat superen els quaranta-cinc anys. Diuen que els números no surten, no poden contractar gent jove, i si segueixen així hauran de tancar. Alguns companys pleguen abans de poder jubilar-se, però ell no pot plegar perquè a casa seva necessiten el seu sou.

La Conxa ha estat sempre a casa, ajudant en tot. De jove no la deixaven sortir gaire i ara que és gran ja no en té ganes. El seu pare va morir i la seva mare té una demència. Van ser socis fundadors de l’associació de familiars de persones amb discapacitat de la comarca i sempre hi han col·laborat. Però ara que ho necessita, la Conxa no pot anar a la residència de l’entitat que els seus pares van fundar perquè no hi ha places.

Els noms són inventats però les situacions són reals. Qualsevol d’aquestes situacions s’agreugen si la persona amb discapacitat es troba també en situació de pobresa o exclusió social, viu amb una família desestructurada, té problemes de drogodependència o pateix violència intrafamiliar, assetjament o abús per raó de la seva discapacitat i/o la seva opció sexual.

Però les persones amb discapacitat, les famílies i els professionals de suport no es rendeixen i troben com tirar endavant. Mireu a les xarxes socials tot el que fan. Els lleidatans i lleidatanes amb discapacitat lluiten pel respecte dels seus drets. Escolteu el potent missatge positiu que ens transmeten: “Fem-ho junts”, que “tots som motor de canvi”.

Les entitats socials treballem amb ells per l’evolució dels serveis socials de suport i estem fermament compromeses amb aquest canvi de paradigma. El Pacte Nacional pels Drets de les persones amb discapacitat i el II Pla estratègic dels Serveis Socials de Catalunya apunten en aquesta direcció. Perquè no quedin en paper mullat, reclamem als governs competents i als nostres representants polítics els canvis normatius necessaris, la planificació territorial dels serveis socials i el finançament públic suficient.

GRÀCIES a totes les persones amb discapacitat per la vostra capacitat de millorar la societat.