Diferents majories d'edat

Em poso davant de l’ordinador el 20 de novembre, dia que correspon al 30è aniversari de la Convenció sobre Drets del Nen, signada a Nova York, dintre de l’àmbit de les Nacions Unides.

Per la importància que té la Convenció sobre Drets del Nen, el seu aniversari s’ha recordat amb l’organització de diferents actes arreu, per la qual cosa ara no incidiré pas sobre aquesta.

Aquesta efemèride m’ha portat a pensar sobre la majoria d’edat, atès que podem dir que, mentre un és nen i va a la classe, o al grup, dels petits, mira amb certa enveja els més grans i espera amb delit que passin els dies i els mesos per deixar de ser considerat com a petit i poder entrar en el món dels grans.

I la pregunta és: quan arribem a la majoria d’edat?

Resposta fàcil, direm, sense pensar gaire, als 18 anys. Tant per una banda, l’esmentada Convenció de Drets del Nen del 1989 diu que tenim per tal tota persona menor de 18 anys i, per altra, les nostres normes constitucionals i civils disposen que la majoria d’edat s’adquireix als 18 anys.

Doncs sí, a efectes civils, hom és major d’edat quan ha complert els divuit anys. Però sota l’aparent claredat de la disposició tenim els primers problemes interpretatius, atès que ens cal determinar com es fa la computació dels divuit anys. Des de quin moment i fins a quan.

Per fer-ho fàcil, comptem sencer el dia del naixement, des de les 00.01 hores, i així la majoria d’edat s’adquireix des del començament del dia en què es compleix el divuitè aniversari.

Però ja podem anotar una primera excepció, als efectes penals, i per evitar condemnes als joves. És criteri jurisprudencial fer el còmput natural del temps, això és de moment a moment. Des de l’hora concreta en què hom ha nascut i fins a la mateixa hora 18 anys després.

Aquesta és una excepció fàcil d’entendre i no canvia gairebé res, encara que pot beneficiar en alguna situació molt concreta. Però en determinats àmbits no s’aplica la norma general i tenen majories d’edat diferents.

Un d’aquests àmbits diferents és el de l’assistència sanitària, en la qual les persones majors de 16 anys decideixen per si mateixes sobre l’acceptació dels tractaments proposats pels serveis sanitaris. Queden fora de la norma sobre majoria d’edat sanitària i se subjecten a la majoria d’edat general, les qüestions referides a la participació en assajos clínics i el sotmetiment a tècniques de reproducció humana assistida. Respecte de la interrupció voluntària de l’embaràs, sense exigir la majoria d’edat, cal que algun dels progenitors o el tutor en tingui coneixement, llevat dels supòsits d’urgència.

Per contraure matrimoni no cal esperar a la majoria d’edat civil ordinària. Hom ho pot fer a partir dels 16 anys (alguns estats del nord d’Europa poden rebaixar l’edat matrimonial fins als 15 anys).

Setze anys també és l’edat mínima per consentir relacions sexuals.

Poden atorgar testament les persones majors de 14 anys i que tinguin capacitat natural per entendre el sentit i la finalitat de la disposició testamentària.

I per acabar una, diguem-ne, majoria d’edat més recent, i més especial. És la que fa referència al consentiment per al tractament de les dades personals, que poden atorgar totes les persones majors de 14 anys (sembla que el legislador ha pensat que el tractament de les dades, la informàtica i l’anomenat big data és cosa dels joves i del futur).

Moltes i diferents són les majories d’edat que conviuen en el nostre sistema jurídic, amb una clara tendència a consolidar-se en un temps més primerenc, reconeixent així la maduresa dels joves i confiant en la seva responsabilitat.