Cants de sirena a la Paeria

El Govern de la Paeria, per al pròxim 2020, ens demana a tots els lleidatans i lleidatanes que ens cordem fort el cinturó. Jo em segueixo preguntant: i ells, compleixen amb les seves fantàstiques promeses?

Quan arribarà l’esperada auditoria? El mes de juliol passat, el Govern anunciava la posada en marxa d’una auditoria a la Paeria. Acabem l’any i encara l’esperem. Simplement va ser un miratge. Estem d’acord que es tracta d’una mesura encertada i, a més, perquè tots, com a ciutadans, tenim el dret de conèixer la realitat financera i econòmica de la nostra administració local, entesa com la de major proximitat al ciutadà. Aquesta mesura no versa a qüestionar la feina dels funcionaris/es i dels tècnics especialistes, sinó que serveix per analitzar amb cura i detall, així com fiscalitzar amb objectivitat i neutralitat, la gestió dels qui han dirigit Lleida durant els darrers 40 anys, per part de professionals especialistes externs. Volem posar negre sobre blanc i hi tenim dret.

Pujada d’impostos? El Govern afirmava al mes de setembre que podien recaptar més diners sense la necessitat d’incrementar els impostos. La realitat ha estat tot el contrari. Han augmentat els impostos de forma indiscriminada un 1,4%, una pujada del tot exagerada i gens proporcional que no ha tingut en compte les circumstàncies econòmiques, socials ni laborals dels contribuents. Això és tot, menys progressiu. Se n’han oblidat o no volen recordar que a Lleida som una de les ciutats amb l’IBI més alt o que, per exemple, paguem la quarta T-10 de bus urbà més cara de tot Espanya.

L’EMU? La resposta ha estat clara: un Govern covard i poc valent ha decidit finalment refinançar el deute de l’EMU que acabarem pagant tots indiscriminadament. Una errònia decisió a la qual haurem de fer front tots plegats. Tinc el ple convenciment que una deficitària gestió de l’EMU acabarà hipotecant el nostre futur i, alhora, debilitant un desenvolupament pròsper per a la nostra ciutat. Això suposa deixar al marge i quedar “aparcats” nous projectes encaminats a la millora i transformació d’una Lleida sostenible.

Ni transparència, ni valentia, ni honestedat. Tot al contrari, pagar, creure i callar.

Aquest Govern prometia molts canvis, obrir finestres, no caure al parany de repetir les mateixes errades que els anteriors, però en realitat han assumit com a pròpia la gestió dels socialistes. Em preocupo quan penso i prenc consciència de quantes bones iniciatives s’haurien pogut dur a la pràctica si a dia d’avui es comptés amb els diners que finalment es destinaran a refinançar i rescatar l’EMU. A Lleida, un cop més, veiem el tren passar i allò amb què ens feien somiar esdevé un miratge.

Ara, amb els pressupostos que han aprovat, des d’una òptica més optimista, podríem pensar que l’esforç fiscal que se’ns demana servirà per ingressar més diners destinats a les arques municipals i, d’aquesta manera, esdevenir una font d’inversions per a la nostra ciutat, els barris i l’horta, liderar estudis en investigació i recerca, fomentar l’emprenedoria i l’ocupació, millorar la seguretat ciutadana, defensar la capitalitat de Lleida, millora dels polígons industrials i bla, bla, bla... En cants de sirena. Ni els d’abans ni els d’ara. Tot segueix igual.

La realitat és única: amb aquests pressupostos a la mà, disminueixen les inversions a mínims històrics i seguirem sent una ciutat altament endeutada. I, per si no n’hi havia prou, s’incrementen les partides destinades a sous i salaris dels càrrecs públics i càrrecs de confiança perquè, entre altres motius, tenim més tinents d’alcaldia que mai.

A l’altre costat d’aquesta balança, hi som els qui proposem un projecte de ciutat: la Lleida implicada. Implicats en la gestió eficaç, eficient i responsable dels recursos públics destinats al servei de la ciutadania. Partim de les necessitats, deficiències i problemes reals dels lleidatans i lleidatanes. Som defensors d’una administració transparent i que prediqui amb l’exemple.

Governem-nos des de Lleida, apostem per la capitalitat de la nostra ciutat. Assumim les nostres pròpies responsabilitats davant de tanta disfunció, al contrari, en temo que Lleida esdevingui la ciutat oblidada.