Catalunya 2020: una lliçó de democràcia

El missatge tradicional de Cap d’Any del President Torra és clar: “No podem tornar a caure al parany d’enganyar-nos a nosaltres mateixos.” Només en sis minuts va demanar diàleg honest (se suposa, entre el PSOE i ERC) però amb el compromís de “donar la paraula a la ciutadania”(referèndum) perquè no hi ha cap “solució real” per a Catalunya sense reconèixer el dret a la autodeterminació. Que el 2019 es recordarà com “l’any de la democràcia segrestada” per passar a desitjar un 2020 de “democràcia retrobada.”

Va demanar justícia i llibertat per a les persones vinculades a l’independentisme i acusades “sense proves” en general, i per a ell i pel president d’ERC Oriol Junqueras en particular. Va invocar al “sentit de la unitat” que representà el referèndum de l’1-O del 2017. Va negar cap problema de convivència a Catalunya “sinó de drets, de benestar, de progrés i de justícia.” Va declarar (recordant la declaració de la República catalana del 27-O del 2017) que “tan sols la llibertat i la sobirania completa ens permetran assolir una societat justa i plena d’oportunitats per a tothom” com l’única solució als problemes que arrossega el país quant a dèficit d’infraestructures i serveis públics degut a l’asfixia financera que no correspon al treball de la ciutadania catalana.

El problema de Catalunya no és només tenir raó sinó que no sigui reconeguda per l’Estat espanyol. I això no ve d’ara, sinó que ja s’arrossega des de fa més de 300 anys. A Europa ja comencen a reconèixer la injustícia sobre el procés d’independència català. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea a Luxemburg ha dictat la sentència Junqueras Vies favorable al dret d’immunitat dels eurodiputats catalans i en particular al president d’ERC engarjolat (més aviat segrestat) encara a dia d’avui injustament (com la resta de presos i preses polítics), si més no, des del proppassat 19 de desembre de 2019. Al dia següent, el mateix recent estrenat 30è president del Parlament europeu, l’italià Sassoli, acceptava sense dilacions la sentència i acreditava els eurodiputats catalans com a membres europarlamentaris; el president Puigdemont i el conseller Comín van recollir la seua acreditació immediatament, a l’espera de fer-ho al més aviat possible el vicepresident Oriol Junqueras (impedit, de moment, injustificadament pel TS de l’Estat espanyol).

De moment, però ja fa tard, el govern espanyol del PSOE ha reconegut que hi ha un conflicte polític entre Estat i Principat. Però no es vol reconèixer que això afecta la totalitat dels poders constitucionals estatals: començant pel rei (manca de neutralitat a partir del seu discurs del 3 d’octubre de 2017); en l’executiu i legislatiu d’interpretació de la Constitució Española: el dret d’autodeterminació està contemplat al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, ratificat, aprovat i publicat al BOE núm.103 del 30 d’abril del 1977 i incorporat a la legislació espanyola (capítol tercer dels Tractats Internacionals, Constitució del 78); i acabant amb l’aparell judicial (atemptant als drets fonamentals dels presos i preses polítics, exiliats i més de 2.500 encausats per la causa catalana, sobretot a partir de l’estiu del 2017) des d’alguns dels tribunals d’instrucció com el núm. 13, TSJC, JEC, AN, TS i TC).

La sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut del 2006 fou el que encetà l’enèsima crisi constitucional i la més greu en l’actualitat (tret del cop d’estat del 23 F de 1981), que s’ha intentat resoldre no mitjançant la política (diàleg, acords, com es resol en democràcia) sinó amb una (in)justícia polititzada, que vol dir que no és imparcial. Per tot això, i més, per aquest nou any 2020 bona part dels votants independentistes democràtics (no colpistes), més de 2 milions (almenys un 48%) demanem per a Catalunya: democràcia (diàleg amb acords polítics); justícia i llibertat per als presos i preses polítics en presó preventiva per “rebel·lió” des de la tardor del 2017 (un abús que comporta delicte de prevaricació, no solament política sinó també judicial) i sentenciats el 14 d’octubre de 2019 amb un judici farsa (acusació de “sedició” sense respectar els drets fonamentals i de defensa en restricció de proves i testimonis), amb prop de 100 anys de condemna; i també per la situació insòlita d’anys d’exili personal (només del territori espanyol) del president Puigdemont i la resta de polítics i activistes. Com ha dit clar i català el nostre president aquí a Catalunya: que l’any 2020 sigui l’any de la “democràcia retrobada”; de l’any de la “solució real” (no reial): el dret a l’autodeterminació.

Per tant, donar la paraula a la ciutadania és la millor lliçó democràtica que es pot heretar: per la construcció de les nostres futures i ara joves generacions de ciutadans lliures, pacífics, crítics i honestos; per solucionar qualsevol conflicte pel camí de la pau (celebrada internacionalment cada 30 de gener en honor a Gandhi: “No hi ha un camí per a la pau, la pau és el camí”) i no de la repressió i de la guerra; en definitiva, per un futur més humà, per descomptat social i natural, sostenible i millorable. Feliç any 2020.