El calvari del Morera

El 26 de maig del 2018, el Ple de l’Ajuntament de Lleida donava llum verda al projecte bàsic i executiu per transformar l’antiga Audiència de Lleida en la seu definitiva del Museu d’Art Jaume Morera. Fins aquell moment, certament, hi va haver algunes discrepàncies entre els diferents grups polítics sobre si aquesta era la ubicació més adequada, però un cop tancat aquell episodi, tots hem remat en la mateixa direcció amb l’objectiu que el Morera estigui enllestit com més aviat millor. A partir d’aquell moment ens vam fer nostres les paraules que el seu director, Jesús Navarro, va pronunciar l’octubre del 2016 i amb les quals sentenciava “que era l’única opció possible, realista i assequible econòmicament”.

Des de la seva creació l’any 1917, la seva història ha estat marcada per la provisionalitat de la seva seu i per l’entesa que hi hagut entre les diferents administracions a l’hora d’invertir en aquest projecte de ciutat que es mereix un assentament definitiu. Ara fa tres anys, concretament el 31 de gener del 2017, l’alcalde Ros presentava al ministeri de Cultura la planificació de la nova seu del Morera a l’edifici de l’antiga Audiència amb l’objectiu de demanar els ajuts de l’1% cultural. Un any més tard, l’aportació estatal de més d’un milió d’euros garantia finalment la construcció del nou espai. Cal recordar que anteriorment ja hi havia compromesa una aportació municipal i de la Diputació que, juntament amb els fons de la Generalitat –un milió d’euros– i de la UE a través dels fons FEDER –dos milions més–, ratificava la viabilitat econòmica d’aquest espai museístic.

L’objectiu d’aquesta breu exposició no és un altre que deixar en evidència que el Morera ha aconseguit unes fites que difícilment es poden aconseguir en altres àmbits. Per una banda, la bona entesa per part dels diferents grups municipals des que es va decidir que l’Audiència seria sí o sí, i d’una altra, una clara disposició –concretada en els ajuts corresponents– de totes les administracions. Arribats en aquest punt, i des que el mes de juny passat es formés el nou Govern de la Paeria, han començat a succeir-se una sèrie d’episodis que posen en dubte la viabilitat d’un projecte que ha costat sang, suor i llàgrimes. No podem obviar que els responsables polítics de la nostra ciutat s’han trobat en, el que diríem vulgarment, un fregat que hauran de solucionar si no volem perdre els ajuts que tenim previstos, i més concretament els fons que provenen de la UE. I això sí que seria dramàtic, entre altres coses, perquè suposaria tornar a ensopegar amb la mateixa pedra del 2008. En aquest sentit, val a recordar que la Paeria va rebre aquell any per part del ministeri de Cultura una subvenció d’un milió per començar les obres. Malgrat això, la falta de ratificació de l’acord per part de la Generalitat va provocar que els diners s’haguessin de tornar i el projecte es posposés sine die. Ni les desavinences pressupostàries amb la UTE, ni la modificació del projecte per vulnerar aspectes de la normativa urbanística ni les troballes de restes arqueològiques poden suposar un impediment per continuar amb aquesta aposta dinamitzadora de rambla Ferran i el seu entorn. L’encreuament d’opinions divergents d’alguns responsables de Govern i la manca de transparència al voltant d’aquest entramat fan pensar que hi ha una falta de planificació i una manca de rigor a l’hora d’abordar una qüestió cabdal com és aquest espai centenari. Des del grup municipal del PP continuarem donant la tabarra perquè se’ns faciliti la informació que des de l’oposició demanem i en cap cas permetrem que s’escapin els ajuts que permetran que aquest conjunt museístic sigui una realitat ben assentada al cor de la ciutat. La paciència i les subvencions tenen data de caducitat, i no en tenen prou amb el mantra aquell de “hi estem treballant” i que es repeteix des de fa mesos.