Queda la llum (Josep Maria Aloy)

Tots hem conegut persones que han deixat petja en nosaltres, ens han marcat en bona mesura. Personalment soc poc o gens impressionable si una persona s’embolcalla de pompositat o teatralitat: en canvi les ànimes que tenen una aproximació pacífica, més aviat prudent, del tipus de Carme Forcadell, Muriel Casals, o Josep Maria Aloy fan més impacte, captiven amb una eficàcia a la qual no et pots sostreure. Han nascut per convèncer. I és que les maneres que empren són armes segures, corresponen a conviccions irreductibles.

A Josep Maria Aloy el vaig veure diumenge dia 16 immòbil al tanatori. El seu protagonisme era, en aquell moment, total i més discret que mai. Darrere el vidre, amb les ulleres posades, ulls clucs, com si estigués endormiscat després de llegir unes pàgines de Rovelló, el llibre que tenia visible sobre el pit, sobre el cor.

Fou a través d’aquest més conegut llibre infantil meu que vam entrar en contacte a finals dels anys setanta, a Manresa: em va convidar a l’escola Badia-Solé, on havia engrescat la canalla amb la lectura del llibre, operació molt pausada, acompanyada de comentaris, explicada a la mainada com ho feia Alexandre Galí a les Lliçons de llenguatge. Alexandre Galí tampoc no aixecava la veu. L’Aloy sostenia –i és la meva convicció i tema de converses també amb Joan Solà– que un primer obstacle perquè la quitxalla (i els adults, ei, també) llegeixi de manera segura és que no entenen prou bé els mots. I en una edat infantil, cal ensenyar-los més a absorbir el text que no a presumir que en aquella classe tothom sap llegir en veu alta... i si no es fan seua la vida dels mots, què?

Josep Maria Aloy va obtenir un dels primers premis amb Retrat Literari de Josep Vallverdú, premi Recull, a Blanes. En aquella ocasió vaig declarar a Ràdio Girona que l’Aloy sabia més coses de mi que no jo mateix. Érem als anys noranta i aleshores ja teníem una nodrida correspondència de text llarg o de missatges curts. Després, durant anys em visitava acompanyat d’aquells primers alumnes, ara ja nois i noies crescuts. Si bé estenia les ales cap a tota manifestació entorn del llibre juvenil i es feia un crèdit entre editors, bibliotecàries, periodistes, mestres d’escola, monitors i altres estudiosos de l’univers juvenil –Aurora Díaz-Plaja, Teresa Rovira, Teresa Duran, Montserrat Sarto, entre les més veteranes–, va dedicar una especial atenció a la meva producció i no em deixà de petja durant més de quaranta anys, fent incursions també als meus assaigs, dietaris i darrerament poemes. Vam assistir plegats a quatre Congressos de Literatura Infantil i Juvenil (la Seu d’Urgell, Vilafranca, Mollerussa i l’Internacional de Sevilla de l’any 1994), jo ja havia anat al de Praga l’any 1980. Darrerament, dins el nostre segle va obrir el bloc Mascaró de Proa, destinat exclusivament a les novetats del llibre o aplecs d’estudis sobre lectures juvenils, amb especial atenció a les meves produccions.

Era un malalt conscient, va anar tirant força valent durant anys, vigilant els punts febles com pertocava. Més ençà aparegueren noves molèsties, afegint-hi les seqüeles de caigudes, i els darrers cinc anys ja ha estat subjecte a tractaments a càrrec dels equips mèdics de diferents especialitats, amb ingressos periòdics, de vegades sostinguts, a l’hospital. Pacífic i sofert, ell no deixava traslluir mai desànim, treballava i preveia les coses per a després del traspàs. Les infermeres estaven fascinades, ullpreses de tanta força interior.

Li vam fer un acte laic, amb parlaments del fill gran, Marc, proper batlle de Manresa, jo vaig llegir-li uns poemes elegíacs, la seva muller, Fina, va llegir uns rodolins de Josep Maria Aloy preparats per a l’ocasió, i durant l’acte s’escoltaren directament al piano peces de Chopin i de Beethoven, admirats seus.

Era com el meu germà gran, solia repetir jo. Penso que és paradoxa i ironia cruel que el biografiat sobrevisqui al biògraf.

Josep Maria Aloy era un home de llum. I la llum queda.