És l'hora de l'heterodòxia

És evident, no cal explicar-ho, la pandèmia del coronavirus ha afectat i afectarà l’activitat econòmica dels països. Això obliga a reflexionar sobre què ha de fer la política econòmica per aconseguir, en la mesura del possible, que aquests efectes tinguin només vida temporal. És a dir, l’economia es desaccelerarà mentre duri la pandèmia i, sobretot, mentre duri el confinament; a partir d’allí, l’activitat s’ha d’anar recuperant.

En aquests durs moments l’economia hauria de fer ús de l’heterodòxia, abandonar tots els mecanismes clàssics de la política econòmica i, permeteu-me l’exageració, agafar tots els llibres d’economia i tancar-los al congelador. Per què? Aquesta desacceleració de l’economia no té els orígens en el procés d’acumulació capitalista, en una pujada de les matèries primeres, en una caiguda de la demanda, en un augment dels preus, en una pujada dels tipus d’interès ni en cap altra causa econòmica, sinó que una causa externa al seu món, el coronavirus, l’ha erosionat, i això fa que tots els instruments amb què compta la política econòmica per recuperar l’equilibri no serveixin, perquè estan pensats i ideats a partir de la idea que és un motiu econòmic el que ha generat el desequilibri, i aquest, com hem dit, no és el cas actual.

S’ha arribat una mica tard, però encara hi som a temps. Quan a Itàlia va arrancar amb força la pandèmia ja la Unió Europea (UE) hauria d’haver trencat amb el dèficit zero i el pacte d’estabilitat. Tampoc el Banc Central Europeu (BCE) va reaccionar, més enllà de declaracions oportunistes, carregades de retòrica i que no suposaven cap tipus d’acció. La metxa la va encendre França quan va anunciar una injecció de liquiditat de 700.000 € que, en números rodons, és gairebé el 70% del PIB espanyol. Això va fer tremolar les rígides columnes europees i el divendres 20 de març la presidenta de la Comissió Europea (CE), Ursula von der Leyen, va anunciar (al·leluia) la ruptura del pacte d’estabilitat, la limitació a la despesa pública, el dèficit zero i començar seriosament a parlar dels bons europeus (arribaran aviat?). Fa deu dies que aquesta decisió s’hauria d’haver pres, encara que no és mai tard quan arriba. Estem en contra del control de la despesa pública? No, el que passa és que en aquesta situació crítica el que es reclama és un control quantitatiu, no pas qualitatiu. I com es finança aquest dèficit públic? I com es cobreix aquesta baixa dels ingressos públics a causa de les moratòries fiscals? Doncs –i ara arriba una heterodòxia més forta– amb l’actuació del BCE. Ho expliquem. Fins ara la liquiditat del BCE ha arribat via compra en el mercat secundari de deute sobirà, de títols de renda fixa, dels 19 Estats de la zona euro. Aquesta liquiditat, pràcticament, no ha arribat al mercat monetari i per al que sí ha servit aquesta compra és per estabilitzar la prima de risc, no apujar el tipus d’interès i facilitar d’aquesta manera que els països, a l’emetre nous títols, els poguessin col·locar a baixos tipus, fins i tot a tipus negatius. Però ara que la situació és excepcional el BCE ha de fer una cosa que no es pot fer des de l’ortodòxia i que mai recolzaríem en una situació normal ni de desequilibri de massa (oferta) monetària, i és que aquests diners que s’utilitzen per comprar en el mercat secundari s’utilitzin per comprar en el primari, és a dir, comprar directament als Estats. Això no és ni normal ni bo, però com he dit, ha arribat l’hora de l’heterodòxia per la temporalitat de la situació. És normal que els hotelers i els sanitaris es posin d’acord per utilitzar hotels perquè serveixin com a centres de salut per lluitar contra el coronavirus? La resposta és clarament negativa, però l’excepcionalitat de la situació la justifica. Doncs l’economia i els economistes han de fer el mateix que els hotelers i els sanitaris: si ells ho fan també ho podem fer nosaltres.

I, finalment, apropar molt més el BCE als autònoms, micro, petites i mitjanes empreses, és a dir, portar-lo a l’activitat productiva fent que la banca privada actuï com a intermediària-delegada d’aquell, amb el control directe del Banc d’Espanya. És un altra forta heterodòxia, ho sé, però és que encara no he trobat cap llibre que em digui què he de fer per lluitar contra el coronavirus. A grans mals, grans remeis o a les penes, punyalades, com vulgueu.