Guanyar el Covid-19 i començar a construir el nou món

Vivim xocs múltiples: sanitari, social i econòmic. D’aquells que marquen l’esdevenir compartit de la vida. Més enllà de la resiliència col·lectiva entrem en territori desconegut. No tenim encara les respostes excepcionals a les noves preguntes. Allò que vindrà a partir d’ara està per construir i ho farem amb unes bases noves a partir de les lliçons que estem aprenent de manera accelerada aquestes setmanes.

Mentre interioritzem les conseqüències i afectacions que aquest xoc tindrà en les nostres vides, famílies, feines, escoles o governs, constatem que la resposta de les institucions no està sent la que hauria calgut esperar.

La comunitat científica defensa que la rapidesa és clau en aquestes circumstàncies. Singapur ha blindat la ciutadania en temps real per tallar d’arrel qualsevol capacitat transmissora del Covid-19 mitjançant la mobilitat. Corea del Sud ha sabut dcapgirar una situació de descontrol. Portugal i els nòrdics s’han avançat amb mesures contundents.

Però a l’Estat no s’entén que criteris polítics hagin prevalgut davant dels científics per no aïllar el Gran Madrid. A Catalunya, però, el Govern sí que ha tancat Igualada i la conca d’Òdena –una abraçada gegant d’afecte, no esteu sols!– No s’entén que l’Estat prioritzi salvar l’economia i no les persones quan hi ha un punt d’equilibri i relació entre una i l’altra. No s’entén que la resposta d’estat sigui en clau de centralisme patriòtic amb retòrica buida de llibre d’autoajuda i posada en escena d’attrezzos militars (recupereu les intervencions d’aquests dies d’en Trudeau, el Primer Ministre del Canadà i veureu el contrast). L’Estat, al no abraçar la raó científica, projecta que primer és la salvaguarda de les seves pròpies estructures i que la seguretat de les persones va després. L’equip científic va arribar vuit dies després de l’estat d’alarma.

Per a segons quins lideratges polítics i els seus altaveus de sempre, semblava que l’enemic a destruir era el sentit comú i la calma del president Torra abans que el mateix Covid-19. Aquí la solució passava per compartir el problema i pactar respostes conjuntes –com ho està fent la cancellera Merkel amb cultura real federalista–. Prendre les competències de qui té l’expertesa i els coneixements sobre el terreny per imposar –un altre cop l’ADN de la cultura política preferida per l’Estat– respostes jerarquitzades des de la capital única ha provocat que qui més podia fer hagi tingut la sensació de tenir –un altre cop– l’Estat en contra.

Anem finalment amb setmanes d’endarreriment perquè no s’ha volgut escoltar la raó científica. Això té conseqüències: temps, esforços i planificació que necessitaven la nostra xarxa de Salut i que ara estan perduts. Confirmació del criteri que en els estats més endreçats el patiment és menor.

La Diputació de Lleida ha activat un pla per poder garantir la liquiditat dels nostres ajuntaments perquè l’aturada econòmica no provoqui estralls al nivell més proper de les persones. S’ha ajornat el pagament de l’impost de vehicles i l’IBI. S’amplien les bestretes als municipis. Se’ls dota de més recursos per a les llars d’infants municipals i per fer front a les despeses de manteniment. Els protegim amb una xarxa que no comprometi els ingressos i els serveis que presten. És la nostra raó de ser, i ens hi hem d’abocar. La Diputació ha d’exercir un lideratge facilitador que permeti confluir tots els ajuts destinats a protegir persones, famílies, autònoms, empreses i entitats del tercer sector, provinents de les institucions europees, estatal, catalana i municipal. També assumim la responsabilitat compartida de construir noves alternatives d’espais i cultures de viure i de relacionar-nos amb els nostres entorns afectius, familiars, socials, laborals, econòmics, culturals i ambientals. De repensar la manera com treballem, ens desplacem, consumim, ens alimentem i produïm. Com blindem la xarxa pròpia de protecció social i serveis públics –Sanitat i Educació– davant de futures afectacions. El paper rellevant de la nostra agricultura i el protagonisme que volem jugar Lleida i les comarques del Pirineu i l’Aran en el nou món que vindrà.

El planeta ens envia un senyal contundent. Avui l’aire que respirem a ciutats i pobles és saludable. Contaminació en mínims sense precedents. Aquesta aturada forçada ha permès que la vida i la natura tornin a ocupar espais i ritmes vitals que la destrucció posa en perill. Les aigües de Venècia són transparents. La mar i les muntanyes es regeneren. El cor del planeta batega més sa. És el millor llegat que podem fer per a les nostres filles i fills.

El teletreball i les eines digitals, que semblaven un recurs infrautilitzat, s’han convertit en els protagonistes absoluts dels nostres dies i són una de les respostes per afavorir la represa i la construcció del nou món. Com sempre, les persones i col·lectius que no fallen mai ens tornen a donar les millors lliçons: el sanitari, que ens ajuda a combatre la incertesa i la por que ens envolten. Al seu costat, policies que garanteixen la nostra seguretat. Dependentes de botigues i mercats. Voluntàries que ajuden les persones més vulnerables. Persones que netegen i les que recullen les nostres escombraries. I, com sempre, els pagesos i ramaders, que treballen sense descans perquè el nostre rebost no es buidi. A totes elles el nostre reconeixement, agraïment i afecte. Gràcies per tenir cura de nosaltres. Amb el vostre exemple ens ensenyeu que un model relacional de més empatia, de més civilitat i de més togetherness –fem-ho junts– és possible i necessari.

Ara tenim la gran oportunitat de valorar més allò fet a casa. La producció –agrícola i ramadera– i les destinacions turístiques i respectuoses amb la vida natural i de gran quliatat Km 0. És a les nostres mans.

Un record especial a totes les persones i famílies afectades. Volem acompanyar les famílies que han perdut persones estimades. Els millors desitjos per una ràpida recuperació.

El nou món que hem de construir ha de ser més fraternal, empàtic i afectuós. Ha d’escoltar i comprendre més. Ha de ser més humil, acollidor i humà. Deia Goethe: “Al món no hi ha res necessari, excepte l’amor.” I l’amor per les persones, en els processos de producció, en els entorns i en els models relacionals de les nostres cultures ha de ser més protagonista en aquest nou món que hem de construir.