Neix una nova realitat

Segur que també us passa a vosaltres. Quan em llevo als matins, tinc la sensació que estic atrapat en una d’aquelles pel·lícules de Hollywood que recreen una catàstrofe mundial. Malauradament, ni és un blockbuster d’èxit de taquilles ni és un malson. Vivim una realitat estranya provocada per l’expansió del coronavirus SARS-CoV-2, causant de la malaltia Covid-19, convertida en tràgica pandèmia global, que ens obliga a tots a mantenir-nos confinats a casa per intentar doblegar la corba dels contagis. Quedar-se a casa, en una societat moderna marcada per les relacions socials intenses, s’ha convertit en la millor estratègia i alhora en el sacrifici necessari que se’ns demana a la ciutadania.

Aquesta situació ens ha mostrat la debilitat, no ja de nosaltres mateixos com a persones exposades a les malalties, sinó de la pròpia arquitectura institucional i social que –malgrat els seus defectes– tan orgullosament lluíem fins fa unes setmanes. La cruesa de saber que hi ha en joc vides humanes ens ha fet canviar les prioritats, les públiques i les privades, però primer hem hagut d’adaptar-nos a una nova forma de treballar i de prendre decisions. El terme teletreball, que atribuíem més aviat a persones vinculades al món de la informàtica i la creativitat, s’ha convertit ara com ara en una opció apta per a moltes professions del sector dels serveis i de l’administració.

I no hi estàvem preparats, no ens enganyem. I, a més, no l’estem implementant en les millors condicions perquè, forçats per la impossibilitat de sortir de casa, ens veiem abocats a reconvertir en espais de treball racons dels nostres espais vitals que, a més, hem de compartir amb la parella, les criatures o els avis. I, malgrat tot això, estem construint una nova forma de treballar, col·laborativa i transversal, que haurem de millorar i perfeccionar a base d’aprendre d’aquella vella tàctica: encert-error-encert...

Us pot semblar que he fet una descripció bastant fosca del que ens està passant. I és així perquè, per tal de posar en el seu just alt valor allò que entre totes i tots estem fent, cal explicar el context difícil que estem remuntant. No és que sigueu herois o heroïnes –també em resisteixo a adoptar la retòrica bèl·lica que alguns estan imposant a aquesta crisi sanitària–, però la immensa majoria heu interioritzat com a pròpia aquella mítica frase del president Kennedy: “Pregunta’t què pots fer tu per al teu país.” En aquest cas, la resposta és clara: quedar-nos a casa, perquè és la millor manera d’actuar en benefici propi i de tothom.

Però hi ha altres sectors productius per als quals el teletreball no és cap opció: des de la indústria al mateix sistema sanitari, de l’agricultura a la cultura. I en aquest cas, la urgència ha estat imposar una frenada, inèdita fins ara, mentre ens obliguem a pensar quins passos haurem de seguir per a la recuperació d’aquesta activitat i, per tant, del nostre sistema econòmic. Les administracions tenim l’obligació –que a la Diputació ens estem autoimposant– d’actuar davant l’emergència i planificar davant els incerts escenaris de futur, per evitar que els més dèbils es debilitin encara més.

Unes noves relacions socials estan sorgint i unes noves necessitats s’afegiran a les que ja intentàvem cobrir. Intentem també estar a l’altura dels vostres esforços personals ajudant els ajuntaments a mantenir actius i vius els seus teixits socials i econòmics locals, els que donen força als municipis. Fins i tot en una situació de crisi global, les alcaldies continuen sent el primer esgraó de l’administració al qual la ciutadania acudeix a la recerca de respostes a les moltes preguntes que ens fem aquests dies.

No tenim referents d’una situació semblant, més enllà d’aquelles ficcions cinematogràfiques de les quals parlava al principi, i aquesta circumstància ens deixa desemparats perquè ignorem quin grau d’èxit poden tenir unes o altres mesures. Fem cas, llavors, dels que estan a primera línia, les persones que conformen el sistema sanitari, que a base d’una experiència duríssima comencen a tenir clares quines són les estratègies més efectives. Fem-los cas i quedem-nos a casa. Per responsabilitat i per mantenir aquell bri d’esperança que ens estan ensenyant que no hem de perdre mai. I, sobretot, cuideu-vos!