Com en sortirem?
Professor de Filosofia
Per superar un present no desitjable, o millorable, tenim dos motors: l’enyor d’un passat idealitzat que ens recorda que no tot ha estat com ara és o l’esperança d’un futur de plenitud que superarà totes les contradiccions del present. També hi hauria una altra possibilitat que sintetitza els dos motors, l’enyorança i l’esperança, en una mena de punt que retroba el principi i el final. L’enyor es pot basar en creació literària, com el paradís perdut o el món bucòlic preindustrial desaparegut, o en l’experiència. Així, per exemple, el personatge central de la distopia orwelliana 1984, Winston, aconsegueix rebel·lar-se a través del record del que s’ha viscut. Per això una de les obsessions de totes les dictadures és esborrar el record. Esborrar que no sempre tot havia estat com ara és. Recordar-ho és motor per lluitar. També, lògicament, l’ideal de creure en un món futur millor, o plenament realitzat, serveix per lluitar i aixecar- se amb força. Segurament que l’enyor du a postures més conservadores, tot i que no exclusivament ni necessàriament, i l’anhel de l’esperança a postures progressistes, tot i que, tampoc, ni exclusivament ni necessàriament.
Aquesta introducció ens pot ajudar a pensar com sortirem d’aquest moment tan singular que ens toca viure amb la pandèmia Covid-19. Una de les coses que més sentim aquests dies, quan algú opina sobre el que vivim, és que això servirà de punt d’inflexió i que el que vindrà serà quelcom millor. Així, molts diuen que superarem l’estadi consumista i superficial en el qual ens havíem instal·lat, i que fins i tot alguns atribueixen com a causa dels mals del moment present. Altres, ben al contrari, creuen que res tornarà a ser igual i que la prova de vulnerabilitat a la qual ens ha sotmès la pandèmia no ens permetrà tornar a viure amb la il·lusió d’un progrés indefinit en el qual ens havíem instal·lat. Ara bé, per arribar a afirmar una cosa o altra calen experiències diferents. D’una banda, cal l’experiència que no anàvem bé, que hem destruït el medi ambient, que hem generat desigualtats socials extremes, que vivíem en una fantasia consumista deshumanitzadora, i així altres experiències negatives. D’altra banda, hi ha l’experiència que havíem assolit cotes de comoditat i benestar com mai en cap altra època. Hi ha l’experiència viscuda per la generació del baby boom, o la dels seus pares, que havien tastat les limitacions materials i ara les havien deixat enrere, o les generacions que havien superat la revolució cultural en països asiàtics amb moltes limitacions i ara les anaven superant. Així mateix, les experiències que podíem gaudir d’una mobilitat mai viscuda, que tot i les diferències socials la pobresa anava arraconant la misèria coneguda, i així tantes altres. A part, però coordinada amb les experiències, hi ha la imaginació. El confinament davant d’un invisible als ulls de la cara, com ho és un virus, ens fa imaginar la nostra situació entremig de dos infinits: l’infinitament gran i l’infinitament petit. Els humans ens situem entremig d’una imaginació que ho creu tot possible i una altra que ens aboca al terror de l’esdevenir incontrolable.
Les experiències i la imaginació ens duen a pensar diferents sortides possibles del moment excepcional que vivim. D’una banda, que el que vindrà serà millor. Aquesta possibilitat, a vegades pot ratllar l’infantilisme de creure que ara ens estem convertint en bons minyons i deixarem de ser aquells éssers depredadors i egoistes que érem. D’altra banda, hi ha la possibilitat d’un món angoixant per sempre més sotmès al descontrol i gens segur. No obstant, opto per una tercera possibilitat: no serà ben bé ni una cosa ni l’altra, sinó quelcom semblant al que hem estat. Un món amb certes seguretats, però sense un control ple, i un món amb moltes inseguretats, però amb força matalàs pel si de cas.
Em conformo amb un món en el qual no renunciem a buscar mecanismes socials pels quals deixem a la intempèrie de la fortuna les persones i un món més madur que el que hi havia i que superi l’infantilisme amb cultura, i molta cultura de la bona, transmesa per l’educació.
Però, per això ens caldrà no oblidar el que estem vivint. La veritat no és bona ni dolenta, sinó consegüent, com diu Albert Camus a la seva novel·la La pesta.