Sobre epidèmies, pandèmies i culpes

De sempre, quan hi ha hagut una pandèmia, s’ha buscat un culpable, de manera que ha estat tan important sortir-se’n de la malaltia com trobar-ne el causant. Durant l’edat mitjana tenim nombrosos exemples al voltant dels diversos brots de pesta que es succeïren. En un d’ells, concretament en el del 1391, patiren les conseqüències de la ira popular els calls de jueus espanyols. Lleida no escapà d’aquesta voràgine i el seu call fou assaltat pel poble menut, amb la complaença de les autoritats catòliques.

Així, tal com explica el Llibre de notes antigues per memòria, que fou un manuscrit redactat pels notaris de l’ajuntament de Lleida fins al segle XVII per anotar els fets més remarcables de la ciutat (conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid), el 13 d’agost de 1391 “foren morts 78, e tots los altres juheus se bategaren é feren església de la Sinagoga”. Aquelles matances, promogudes per l’Església catòlica, foren justificades per la greu situació econòmica que patia la majoria de la població, agreujada per la pesta, enfront la situació benestant dels jueus.

Ara sabem que foren les puces i les seves picadures les causants de les diverses pandèmies de pesta i la mort d’uns 300 milions de persones.

Uns segles més tard, en la primera meitat del segle XIX, eren habituals les epidèmies del còlera a Europa. Una d’aquestes, concretament la del 1834-1835, es va desenvolupar dins el context d’una Guerra Civil a Espanya entre els liberals, amb majoria a les ciutats, i els carlins, amb majoria al medi rural i el suport d’una part important del tradicionalisme catòlic. En algunes urbs es va córrer llavors la veu que els clergues dels convents havien enverinat l’aigua a propòsit per causar l’epidèmia i la mort d’una part de la població. Això va provocar que diverses turbes de gent humil assaltessin els seus edificis a Reus, Barcelona, Saragossa o Madrid, i causés la mort de més de 100 eclesiàstics. A Lleida, molts religiosos van escapar a corre-cuita, amb el bisbe Alonso al capdavant. L’acció es va dur a terme amb la permissivitat de les autoritats liberals, que tenien el control del Govern central i la simpatia de la Corona.

Avui sabem que el còlera estava provocat per la convivència d’aigües fecals amb les aigües de consum, és a dir, per la poca higiene que hi havia a les ciutats.

Al segle XX, la darrera gran grip fou anomenada Grip Espanyola, tot i que no tenia el seu origen a Espanya. Tanmateix, en un període de Primera Guerra Mundial, els exèrcits contendents van amagar aquesta pandèmia inicialment per no minvar la moral dels seus soldats i no donar ànims als enemics. Com que Espanya era un país neutral no va tenir cap problema a admetre la pandèmia, cosa que li va comportar l’assignació de l’origen i la falsa culpabilitat, que tenia en els Estats Units el seu inici.

Ara en 2020, el 45è president dels Estats Units, Donald Trump, va anomenar la Covid-19, almenys fins al 24 de març del 2020, “virus xinès”, amb la clara voluntat d’inculpar el país asiàtic sobre l’origen de la malaltia. Captat per un fotògraf en una compareixença pública amb la paraula coronavirus taxada i substituïda per “virus xinès”, va decidir llavors canviar el seu discurs i anomenar pel seu nom la pandèmia. Amb tot, aquell dia Trump va dir: “Tothom sap que això ve de la Xina (...), la gent ho entén.” Unes declaracions que es feien amb el precedent d’una guerra comercial entre les dues grans potències econòmiques del moment: la Xina i els Estats Units, i per tant portaven una mala intenció inqüestionable.

En conclusió: sense descartar cap variable, segurament haurem de concloure que l’origen del virus té una de les seves mutacions pròpies; de manera que la seva expansió és natural, tot i que, com hem vist en altres ocasions al llarg de la història (aquí podríem posar altres exemples com la febre groga o la sida), pot ser utilitzada per acusar falsament algun col·lectiu o nació concreta amb interessos polítics o socials partidistes.