Medicina urbana: parcs i jardins

Cada cop som més sostenibles i, per tant, més conscients de la rellevància de les zones verdes dins els conjunts urbans; per això les places de ciment, les places dures, formen part del passat. Els parcs i els jardins conviden a anar-hi, i no únicament per la seva bellesa, sinó pels avantatges que comporten per a la salut de les persones. Les lleis urbanístiques haurien de ser molt més ambicioses a l’hora de determinar els percentatges de zona verda, ja que només així garantirem la creació d’autèntics pulmons verds dins de les trames urbanes. I no haurem descobert la sopa d’all, perquè aquesta medicina urbana ja s’utilitzava com a tractament durant els segles XVIII i XIX.

Durant la meva infantesa a París, amb els amics jugàvem, passejàvem i ens quedàvem bocabadats observant aquells grans llacs envoltats d’arbres majestuosos, amb espais verds que eren veritables forests: Le Bois de Vincennes (999 hectàrees), el Parc des Butte-Chaumont (25 hectàrees) o el Parque Monceau (12 hectàrees), tots condicionats per Napoleó III... fa més de 150 anys!

Un altre record inesborrable vinculat amb la natura el tinc de principis dels anys 70, quan amb la meva escola ens vàrem desplaçar durant 30 dies a una reserva natural a la vora de l’illa bretona de Crozon per fer treballs educatius i pràctiques. Si a tot això afegim que els meus pares sempre m’han parlat dels jardins i del respecte a la natura, alhora que em convidaven a observar i estimar la bellesa dels parcs urbans i els seus arbres monumentals, tot aquest còctel em va despertar la passió per estudiar l’evolució del paisatge urbà.

Hom interpreta la creació de parcs urbans com a llocs d’esbarjo envoltats de natura, que descontextualitza l’entorn edificable. Veiem la construcció de tots aquests grans parcs com l’evolució natural d’una cultura nascuda en els jardins de la Mesopotàmia, Egipte, Grècia, la Roma clàssica o aquells fabulosos jardins Italians del Renaixement.

Però la creació dels grans parcs urbans europeus i nord-americans, com l’emblemàtic Central Park de Nova York (1857), tenen com a objecte la medicina urbana, és a dir, contribuir a sanar la població. Així també es va explicar en el curs de Geografia Històrica dictat pel professor José Luis Urteaga (any acadèmic 2003-2004), quan parlava del moviment higienista, de salut pública i l’erradicació de les malalties de major incidència social que afectaven les classes socials més baixes en el segle XVIII.

En aquest mateix segle XVIII, Carles III no impulsaria només normes urbanístiques com la creació de nous i amplis bulevards –com el Paseo del Prado– per afavorir els corrents d’aire com a ventilació, així com el trasllat dels cementiris, allunyant-los de les ciutats. La mesura, però, reia més popular la gaudirien els vilatans de Madrid, amb el gran parc del Buen Retiro, un espai idoni per passejar i per guarir.

L’arquitecte de l’Ajuntament de Barcelona Josep Mas Dordal, coetani de Carles III, seria l’encarregat de redactar el Pla urbanístic de la Nova Almacelles el 1773, en el qual tindria molt presents les noves directrius de la medicina urbana. Per això, la nova població tindria un vial de prop de 10 metres d’amplada, en lloc dels entre 4 i 5 metres, que era el més comú fins llavors. Els nous carrers estarien encarats tenint en compte el que nosaltres en diem “el vent d’Aragó” (cierzo, en castellà; cerç, en català), sec i fort procedent des del nord-oest, que recorre tota la Vall de l’Ebre i provoca una sensació de fred a l’hivern i de fresca a l’estiu.

Mas Dordal també tindria cura en el seu projecte de redactar un gran jardí d’enormes dimensions pel que havia de ser Almacelles, amb una extensió de 2.000 metres quadrats, que representaria prop del 20% de la superfície de la nova vila.

Aquells visionaris potser no eren ecologistes en el sentit estricte de la paraula, però sabien, igual que l’home primitiu, que combregar amb la natura no només és convenient, sinó que és el camí que hem de seguir. Ara, més que mai.