La dificultat de ser-hi

Cal que “els polítics” es posin d’acord, que pensin en els problemes de la gent, que es deixin de picabaralles partidistes i treballin d’una vegada! Això és el que reclama la societat. I alhora, costa trobar notícies sobre feina feta o sobre acords assolits. La complexitat no dóna bons titulars. I els matisos, la gamma de grisos i les valoracions pausades costen d’encabir en un tuit. Acabem proclamant vencedores les solucions que imposem a la resta i situem com a febleses les concessions, tot i que possibiliten els tan reclamats acords.

La feina no fa soroll i difícilment aconsegueix alçar la veu enmig de la guerra oberta a les xarxes socials i a les converses de bar (que, si fa no fa, acaben sent el mateix). Equiparem coherència a intransigència, fermesa a inflexibilitat i majoria a imposició. I acabem valorant que si no es fa el que volem, hem perdut; i que si no es dóna un cop de puny a la taula o un cop de porta al sortir, no hi ha prou valentia.

I potser la valentia és una altra cosa. Potser és mirar de cara la contradicció que suposa veure com hi ha massa persones dormint al carrer perquè no n’hi ha hagut prou a multiplicar gairebé per 10 la inversió en el dispositiu de temporers i avançar-la 15 dies. Potser és assumir que som persones humanes i que, igual que ens fereix la injustícia de la repressió cap a altres éssers humans, de vegades no tenim a mà els superpoders que sembla que hagi d’atorgar un càrrec públic. Potser la valentia és fer propostes sense treure’n rèdit polític (més ben dit partidista) o enfrontar-se a l’autocrítica constant. Potser valentia és haver d’afrontar una negociació amb un banc gens exemplar per poder obtenir d’aquesta manera millors condicions en un préstec a l’EMU per poder comprar pisos que vagin destinats a famílies vulnerables. I, a sobre, haver de comprovar que continua sent encara insuficient. Valentia potser també és haver de defensar una solució que contradiu part del que defenses perquè, malgrat tot, és millor que res. D’això també se’n pot dir incoherència, contradicció i, fins i tot, traïció als principis.

La pregunta és si la coherència absoluta pot existir en una realitat complexa sense majories absolutes i en clara minoria dins d’un govern de partits diversos. O si aquesta té algun tipus d’efecte per a les famílies desnonades, per als temporers que dormen al carrer o per al medi ambient, que, per tal de no equivocar-nos mai i de no caure en contradiccions, deixéssim de ser-hi. Potser seria més senzill i més còmode. Però la política (que no el partidisme) és incòmoda. I ens caldrà valentia, fins i tot, per avaluar si val la pena ser-hi. En la balança haurem de posar els canvis reals que estem aconseguint fer i les solucions palpables que estem sabent trobar. I, a l’altre costat, el que significaria no ser-hi, deixant de banda els càlculs de les paperetes que es poden perdre pel camí.

Ser-hi no ha de voler dir quedar-se a tota costa. La dificultat de ser-hi ha de valer la pena.