La Renda Garantida Ciutadana no és una Renda Bàsica Universal

Les declaracions que va fer el president Torra el passat dia 10 de maig sobre la Renda Bàsica Universal em van deixar preocupat. No perquè hi estigui en contra sinó per la confusió conceptual que va mostrar el president.

A Catalunya s’està aplicant, amb més pena que glòria, la Renda Garantida de Ciutadania (RGC). Aquesta va ser aprovada en el Ple del Parlament de Catalunya del dia 12 de juliol de 2017 (Llei 14/2017, de 20 de juliol) però no se n’ha publicat el reglament fins fa ben poc, el passat dia 28 d’abril (Decret 55/2020). És necessari recordar que aquesta Llei va ser fruit de les mobilitzacions socials i que va obtenir el suport d’una vuitantena d’entitats cíviques i socials –entre aquestes, la plataforma Lleida Social–, d’organitzacions sindicals i polítiques, de 52 mocions de suport aprovades pels Ajuntaments d’arreu del país, de la col·laboració de nombroses persones voluntàries –amb menció especial per les que han integrat la Comissió Promotora– i de les 121.191 signatures de la ciutadania que van fer possible presentar la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) a la cambra catalana.

La RGC és un subsidi condicionat. Per poder tenir dret a rebre’l s’han de complir un grapat de condicions. Això suposa uns costos de gestió, d’administració, molt elevats, en proporció al pressupost que normalment solen tenir aquests programes. A més, és una prestació econòmica de caràcter subjectiu i que, per tant, no està supeditada a la disponibilitat pressupostària del govern de torn, és a dir, al famós “si hi ha diners”. I és que la seva finalitat és que les persones i les famílies que viuen en situació de pobresa puguin tenir assegurats uns ingressos econòmics mínims per poder viure amb dignitat, que és el que diu l’Estatut d’Autonomia de Catalunya en el seu article 24.3 aprovat pel Parlament l’any 2006 i convenientment retallat primer pel Congrés dels Diputats i després pel TC.

La Renda Bàsica Universal (RBU), en canvi, és una prestació econòmica que reben totes les persones que viuen en un país pel fet de ser-ne ciutadans. No necessiten justificar que són pobres. La RBU té una gestió administrativa molt senzilla. La RBU es garanteix per endavant, hi tens dret i prou, mentre que la RGC és exposat, és a dir, la persona afectada ha de demostrar que és pobra per tenir-hi dret.

La RBU permet eludir les anomenades trampes de la pobresa i de l’atur. Aquestes trampes apareixen pel fet que les quantitats monetàries dels subsidis condicionats, com és el cas de la RGC, no són acumulatives (amb això volem dir que són subsidis complementaris a una renda ja existent i fins a un llindar establert).

D’aquí la inexistència d’estímuls molt elevats per acceptar ocupacions que suposin la pèrdua de la RGC. A diferència de la RGC, la RBU no constitueix un sostre, sinó que defineix només un nivell bàsic, a partir del qual les persones poden acumular qualsevol altre ingrés. A més, la RBU podria ser, en molts casos, un estímul per desenvolupar treballs remunerats, mentre que els subsidis condicionats no només no suposen aquest incentiu sinó que representen tot el contrari, tal com ha comentat en moltíssimes ocasions el professor Daniel Raventós.

Les diferències, per tant, entre una RGC i una RBU són importants i no s’han de confondre. No són dos conceptes sinònims, en absolut. La idea conceptual que sembla que té el president de la Generalitat és la d’una renda condicionada a demostrar que ets pobre, no una renda bàsica que es percep pel simple fet de ser ciutadà o ciutadana, que seria molt més efectiva i eficient per a la societat que una renda condicionada, com ho és la RGC.