Lo “meu” Tossal de Moradilla

El tossal de Moradilla és un dels grans tossals que envolten la ciutat de Lleida, presidida per l’omnipresent gran tossal (m’agradaria molt més dir-li així que no pas turó) de la Seu Vella. En el sentit de les agulles del rellotge trobem el de la Nora (Alcoletge-Vilanova de la Barca), el de Moradilla (Lleida), el de Pedrós (Albatàrrec) i el de Gardeny (Lleida) com a importants referents en el paisatge, testimonis de com era casa nostra fa uns trenta milions d’anys, resistents a la imparable erosió, que amb l’ajuda de l’home ens ha portat a l’actual panorama territorial.

Un ric patrimoni. A la vàlua geològica, paisatgística i natural dels nostres tossals s’hi afegeix la patrimonial. La majoria han estat ocupats temps abans i esdevenen importants jaciments arqueològics.

El de Moradilla és el tossal amb la riquesa patrimonial més destacada de tots, evidentment amb el permís del de la Seu Vella! És el més oriental, ja en el confí del terme municipal de Lleida, i té restes d’un poblat ibèric amb dos fossats que defensaven el nucli habitat situat al cim. En la plataforma rocosa situada al sud-oest encara hi ha tombes medievals excavades a la roca. El central és el més alt i destacat, sobretot per l’existència de la torre de telegrafia òptica bastida a mitjans del segle XIX: formava part de la línia que unia Barcelona amb Lleida per poder enviar missatges oficials, militars i civils, en un termini no superior als tres quarts d’hora si les condicions atmosfèriques no impedien la visió de cada estació a sis i deu quilòmetres una de l’altra. La torre de Moradilla, una de les poques bastides expressament de tota la línia i la millor conservada, tot i el lamentable estat d’abandonament i de perill d’enderrocament, tenia la mateixa manera de funcionar que les velles torres de guaita medievals: envoltades per un fossat, porta al primer pis, al qual s’accedia per una escala retirable; l’única cosa que té de peculiar la més moderna són les espitlleres adequades per defensar-la amb fusells. Si observem el fossat comprovarem que quan s’excavà va tallar sitges, corresponents a un poblat medieval que ocuparia sobretot el replà de llevant i que sembla que donaria origen al nom del lloc: Almenarilla.

Restes d’una vetusta antena volen competir amb l’estructura de pedra, de la qual també parteix una xarxa de trinxeres excavades l’any 1938 com a segona línia de defensa de l’exèrcit republicà al front del Segre i, sobretot, per dominar la carretera de Barcelona (també des de l’autovia), des d’on es contempla la silueta inconfusible de Moradilla.

Finalment a ponent resta l’elevació més allargassada, amb un destacat paleocanal de gres, grans blocs del qual llisquen pel vessant, sobretot el meridional. Tant dalt del rocam com als seus peus hi ha indicis d’una important ocupació de l’edat del Bronze (de 1.300 a 1.100 aC). De totes maneres, excavat a les margues de sota la pedra hi ha una curiosa fortificació bastida pel “XII CE/BOF 37/2º cia/ X-XII-38”, és a dir pel Dotzè Cos d’Exèrcit de la Brigada d’Obres i Fortificacions 37, Segona Companyia, el 10 de desembre de 1938... Tretze dies després l’exèrcit franquista començava la definitiva ofensiva sobre Catalunya! Aquestes fortificacions serviren per a la poderosa escena final de La fiel infatería (la pel·lícula que es rodà totalment a Lleida –Atarbe en el film– l’any 1959) quan l’exèrcit franquista lluita per conquerir el Cerro Quemado i posar finalment la bandera dalt de la torre després de vèncer una formidable resistència dels “rojos”. Una estima especial. Personalment, el tossal de Moradilla té uns valors emotius força importants. Recordo una primera visita feta caminant per la carretera amb els meus amics aprofitant les vacances d’estiu, quan érem batxillers. L’experiència fou tan gratificant que repetirem sovint l’excursió, que a més era una manera de sentir la llibertat adolescent fora de la ciutat. Després el tossal va esdevenir un mena d’autèntic amic, on de vegades passejava sol o amb l’estimada, tot veient la magnífica posta de sol sobre la Seu Vella (una experiència del tot recomanable). Més endavant vaig tenir l’oportunitat d’estudiar-lo professionalment, realitzant el 1983, entre altres treballs, el primer estudi geoarqueòlogic de casa nostra amb José Luís Peña i Josep Ignasi Rodríguez; disciplina a partir de la qual hem dedicat part del nostre interès científic. Fins i tot l’homenatjo al meu correu electrònic, que té com a nom el del tossal, i així puc fer didàctica de la seva singularitat quan el dono per primer cop. Algunes de les caminades organitzades des de l’Associació Amics de la Seu Vella foren unir els dos tossals, tot i que les noves carreteres i polígons industrials fan el camí més feixuc de l’habitual, si bé per sota passa el potenciat camí de Sant Jaume. Caminades a trenc d’alba, nocturnes i un sentit homenatge al recordat Juanjo Garra són algunes activitats fetes al tossal.Cal recuperar-lo de l’oblit. Tot i la seva proximitat als Alamús, que d’alguna manera se’l considera seu, no hem d’oblidar que és al terme municipal de Lleida, en zona comunal, i per tant és de tothom. Malauradament la seva relativa llunyania: uns sis quilòmetres de la ciutat, ha fet que resti oblidat de qualsevol inversió o projecte de rehabilitació. Alguns dels elements citats són al Catàleg de Béns Protegits, però cal anar més enllà i consolidar amb urgència la torre, protegir la inscripció de la guerra civil, arranjar tot l’espai i seguir la recerca científica. És una part del nostre patrimoni que cal conèixer. Enguany, que farem més turisme d’interior, serà una bona ocasió per arribar-s’hi.