No estimeu LleidaEl gatito abandonadoEl nen que jugava amb vaixells de paperHonor al personal sanitariClub Tennis Lleida: cent anys d'història i d'èxit (2)

Sr. Director:

La foto que publicàveu el dia 8 de juliol a la pàgina 16 en què es veia un sofà dins l’estanc de la plaça de la Pau m’ha dolgut a l’ànima i, a la vegada, m’ha enfurismat. L’actual govern de la Paeria no solament ha passat de tot durant l’Estat d’Alarma sinó que a més ha deixat la ciutat feta un desastre.

Alcalde Pueyo, plegui d’una vegada. Una cosa és tot el que estem passant i una altra la deixadesa en què heu submergit la meva estimada Lleida, i això no té res a veure amb la pandèmia.

I us diré més, un alcalde que no cuida i defensa la seva ciutat no mereix ocupar aquest digne càrrec. Marxi, senyor Pueyo, vostè i tot el seu equip.

Iba de vuelta a mi domicilio, sobre el mediodía de hoy, 6 de julio, en zona Plaza Noguerola, concretamente en la prolongación de calle Comercio, el tramo que da a la estación de ferrocarril, observé como un gatito caminaba dificultosamente, parecía agotado y justo al lado de la puerta metálica de un solar sin edificar, se tumbó a la sombra, más bien se derrumbó exhausto.

Me acerqué a él para examinarlo: estaba muy delgado y parecía enfermo y deshidratado. Al momento le puse un vaso con agua, para ayudarle, pero hizo caso omiso, quizá por falta de fuerzas. Llamé a la Guardia Urbana, para ver si podían hacer algo por su vida y me contestaron que pasaban el aviso a la “perrera municipal”. Esperé unos 20 minutos, volví a llamar a la Guardia Urbana, con el mismo resultado: ninguna ayuda.

Cuando ya había pasado una hora, se acercó una chica y amablemente se ofreció a avisar a una tercera persona que cuida de estos animales abandonados. Le agradecí enormemente su ayuda.

Mi intención no es hacer crítica a nadie, solo llamar la atención de todos para que tomemos conciencia en estos casos. Igual que ayudamos a las personas heridas o enfermas, del mismo modo debemos hacerlo con los animales. Ellos son seres vivos, sienten dolor y perciben el cariño y la compasión de los humanos. Debemos tratarlos bien y evolucionar en consciencia.

Hago un llamamiento a crear un servicio de atención para los animales abandonados, que sean cuidados y recogidos cuando lo necesiten, a cargo del municipio. Que la preocupación para hacer política sea amplia y no solo por partidismo o nacionalismos.

Un petit bassal, un vaixell fet de paper i una mà petita, que bressola la seva curta singladura, mullada i després enfonsada. La llum del dia fa somriure el nen, i juga i juga amb el seu petit vaixell de paper. Aquest i altres jocs són els records innocents i bonics que la vida ens va donar, i que ens regala, en un temps ja perdut a la nostra vida. Perquè recordar per al dia de demà ens convida sempre a veure i sentir que el miracle de la vida pugui ser la bonica i pura innocència d’un nen, que només jugava amb els seus vaixells de paper.

Aquests forts aplaudiments són honors sota un cel blau al personal sanitari. Que amb la mort davall dels llits, llargues hores sense fi pateixen un mut calvari. Atenen sempre els pacients amb constància permanent com àngels de la guarda. Patint d’esgotament, lliuren cada moment als malalts un somriure. Aquest clam d’aplaudiments al costat de

mots lligats són el nostre agraïment al personal sanitari. Aplaudiments, honors i rima, per la magnífica tasca del personal sanitari; allí on es trobi.

SR. DIRECTOR:

Me gustaría hacer crítica de la gestión del Gobierno en esta pandemia y crisis, pero no lo haré porque temo que me llamen ultraderechista.

Lo mismo diría de la Generalitat, que decían que si gestionaran ellos solos la cosa iría mejor. A los hechos me remito y así nos va. Pero no diré nada, no sea que me llamen anticatalana y facha.

Tampoco criticaré a la Paeria por su inoperancia con el tema de la inmigración y los consecuentes brotes, porque me llamarán racista.

No mostraré mi desacuerdo a que pinten de arcoíris buzones y pasos de cebra, pese a que muchas familias lo vemos todo negro y no estamos para celebraciones. Me llamarían homófoba.

El lunes solicité un permiso para ocupar la vía pública en una calle de Lleida debido a una emergencia en mi negocio por una fuga de agua. Era urgente. Dicho permiso me costó más de una hora al teléfono y hablar con ocho funcionarios. Desesperante.

Esta mañana salgo a pasear con mi perro como cada día desde hace nueve años.

En mi pueblo, a las seis de la mañana, en una explanada un poco apartada del núcleo urbano donde puedo soltarlo porque creo que no molesto a nadie. Error. Hoy pasa un chico, el perro ladra dos veces, sin acercarse. El chico me llama la atención por llevarlo suelto. Tiene razón y asumo mi culpa. Pido perdón educadamente y le digo que el animal es inofensivo, que no se asuste. Me insulta y amenaza con denunciarme.

Seguramente esta semana nos obliguen a cerrar negocios y encerrarnos en casa otra vez. Y cuando te vence el desánimo, te encerrarías voluntariamente para no volver a salir, porque cada vez da más asco vivir en una sociedad acomplejada, aborregada y mal educada.

En el decurs d’aquest segle d’existència, l’esport i la vida social i familiar han estat els eixos vertebradors sobre els quals ha pivotat la història de la nostra ciutat, i en aquest sentit el nostre club ha estat sempre al peu del canó. La millor prova és que, al llarg d’aquests cent anys, ha organitzat tota mena d’actes i de competicions, algunes més modestes a nivell local i provincial, d’altres que han estat esdeveniments de gran repercussió en l’àmbit català, estatal i internacional. Per exemple, hem organitzat dos eliminatòries de la Copa Davis i tres de la Fed Cup, i vam introduir el pàdel a Lleida, organitzant el 1994 el primer torneig Open d’aquest esport. Totes, però, organitzades amb la mateixa il·lusió, humilitat i esforç, un fet que ha contribuït a convertir al nostre club en tot un referent.

També volia tenir un record molt especial per a tots els presidents que ha tingut el club en aquests cent anys. Gràcies per la vocació de servei demostrada i per la bona gestió efectuada. Tots formeu part del patrimoni del club. Un agraïment que voldria fer extensiu a l’actual junta directiva del club per la dedicació i esforç que estan demostrant, molts cops deixant en segon pla la seva vida professional, personal i familiar.

Gràcies també al nostre gerent, als nostres treballadors i treballadores, sense distinció, perquè cadascun d’ells està oferint, des de la seva parcel·la i la seva responsabilitat, un gran servei a la nostra massa social. Gràcies, doncs, per la vostra professionalitat, pel vostre compromís, esforç, lleialtat i motivació.

Un reconeixement especial a tots els representats polítics de la ciutat, i concretament per als alcaldes de l’Ajuntament de Lleida, per als presidents de la Diputació i per als representants de la Generalitat de Catalunya que hem tingut durant aquests anys, pel seu suport i per l’ajut que sempre han ofert al club. Gràcies igualment al president de la Federació Catalana de Tennis, Jordi Tamayo, per la seva col·laboració i recolzament constant envers el club i per atorgar-nos el Premi a l’Excel·lència. Gràcies al president de la Federación Española, Miguel Díaz, per la confiança que sempre ha dipositat en el Club Tennis Lleida en designar-lo en diferents ocasions per ser la seu de nombrosos esdeveniments esportius de caràcter nacional i internacional. Gràcies per valorar sempre tan positivament les nostres instal·lacions i la capacitat organitzativa històrica del Club.

És també obligat que dediqui un agraïment molt especial a totes les associacions i entitats que acullen i treballen amb persones discapacitades, davant les quals el club sempre ha demostrat la seva sensibilitat i ha tingut en tot moment la mà estesa i les portes obertes, per tal que poguessin dur a terme les seves activitats lúdiques i esportives. Entre elles, vull esmentar especialment Aremi per haver liderat una proposta que va fer que l’Ajuntament de Lleida atorgués al Tennis Lleida el premi a l’entitat més solidària.

No voldria acabar sense tenir un record per a tot el personal sanitari de les nostres comarques (felicitats pel Premi Princesa Sofia a la Concòrdia) i per a totes aquelles persones que han perdut la vida arran d’aquesta tràgica pandèmia que estem patint i que ens ha tornat a demostrar la fragilitat de la condició humana. El nostre condol per a les seves famílies, el Club Tennis Lleida mai no us oblidarà, sempre us tindrem en la nostra memòria.

Acabo amb una reflexió de caire més personal i íntim. Vull que sapigueu que és tot un orgull, un honor i al mateix temps una responsabilitat ser el vostre president, un fet que per mi significa ser el primer servidor dels socis i del club. I encara és un orgull més gran ser-ho en l’any del centenari. És des d’aquesta condició que us convido, doncs, a tots i a totes, socis i sòcies, lleidatans i lleidatanes en general, a gaudir d’aquesta efemèride i a fer que, amb la col·laboració de tothom, el centenari del Club Tennis Lleida sigui una celebració a l’alçada de la seva història.