Pitjor no es pot fer

La situació en què es troben els temporers a Lleida és indigna. No es garanteixen els drets fonamentals. Gairebé tres-centes persones pernocten als pavellons firals i molts d’altres dormen als voltants d’estacions, sota els ponts, en parcs i places de la ciutat... Lamentable. El Govern actual de la Paeria no està prenent mans a l’assumpte. La seva política és la de no fer res, deixar passar el temps i que siguin altres els qui prenguin decisions i posin alguna solució, que mai acaba d’arribar. Un Govern que sempre busca excuses per no assumir les seves pròpies responsabilitats i prefereix mirar a un altre costat. Un Govern que, en plena campanya electoral, fanfarronejava de les seves polítiques progressistes d’esquerres i acollidores amb la immigració. Aquest és un problema que ve arrossegant-se des de fa anys i ara emergeix amb major virulència atesa la problemàtica originada per la pandèmia i amb afectació comunitària a Lleida.

Des d’un inici, plantejava propostes i un abordatge exhaustiu per la situació concreta, com fer una bona primera acollida per part de professionals especialitzats que permetessin la recollida de dades d’interès alhora que donar informació i assessorament, així com fer un seguiment adequat. Així mateix, posava en relleu la importància de controlar el flux migratori legal, fer una anàlisi del recorregut i cercar un equilibri entre oferta i demanda de treball, per fer un registre, així com posar èmfasi a dur a terme inspeccions i garantir que l’allotjament fos en unes condicions dignes. Res d’això s’ha valorat com a viable. És fàcil titllar els altres d’estigmatitzadors quan aquesta realitat o la pròpia inacció del Govern de la Paeria és

còmplice

actiu de la xenofòbia. El que més em sorprèn és que ara es diu que la situació comença a estar “més controlada”. Ens prenen per idiotes?

En ple estat d’alarma, quan existia la prohibició de mobilitat altres comarques, no sé pas com, però arribaven persones a la nostra, buscant feina i amb la consigna que de ben segur treballarien tota la temporada de la fruita. Aquest fet els permetria regularitzar la seva situació i, alhora, millorar les seves condicions de vida. La realitat és que res d’això és cert. No sols han estat enganyats, sinó que, a més a més, resten en condicions indignes i ni tan sols es dona resposta a les seves necessitats bàsiques. Ara, més que mai, la salut també es veu compromesa. Vergonyós. La situació s’ha desbordat i tenim un problema seriós.

Recentment, em van proposar la participació en un congrés post-Covid a la ciutat de Lleida, al qual vaig rebutjar assistir. No és qui tingui poders sobrenaturals o de clarividència, però senzillament era de sentit comú i força evident el que malauradament acabaria succeint a la nostra ciutat. A data d’avui, un confinament a la comarca del Segrià i qui sap si properament vindran mesures més dràstiques i de conseqüències imprevisibles. Un rebuig fonamentat en el fet que el plantejament de postpandèmia no tenia raó de ser a Lleida, atesa la situació en què restàvem immersos. Volien parlar en termes de post-Covid, tot un clar exemple de la realitat paral·lela en la qual viuen alguns dirigents del Govern actual de la Paeria.

Altrament, aprofito per refrescar la memòria. Fa mesos vaig demanar el repartiment gratuït de mascaretes, especialment entre més vulnerables, així com el manteniment i neteja de carrers i equipaments. Considero que aquest repartiment hauria de ser més extensiu i continuat a tots els barris i perifèria de Lleida i no limitar-se a uns pocs punts de l’Eix Comercial.

Més enllà de les sigles polítiques, de l’etiquetatge i de l’estigmatització, voldria traslladar a la ciutadania que tan sols parin una estona a pensar, reflexionar i, conseqüentment, valorar l’actual gestió del Govern local. En paral·lel, que avaluïn les propostes, plans d’actuació que, des del grup municipal popular de Lleida, estem liderant i posant a sobre de la taula. No val a jutjar sense abans haver escoltat, llegit, parlat, debatut. Es tracta de qüestions tècniques, de saber, de treball, de dedicació, d’ajustar-se a la realitat i donar resposta ràpida i positiva a les necessitats reals. La situació actual és clara: pitjor no es pot fer.