COLABORACIÓN
Voler, haver i poder... gens fàcil
1r Tinent d’alcalde i regidor d’urbanisme de l’Ajuntament de Lleida
En la gestió de qualsevol situació crítica per part d’una persona o conjunt de persones que tenen la responsabilitat de prendre decisions, ja sigui en l’àmbit privat o en l’àmbit públic, existeix la tricotomia entre el que es pot fer, el que es vol fer i el que s’ha de fer. Complica molt la presa de decisions el fet que la majoria de vegades les tres variables no coincideixen. Aquests tres conceptes, el poder, el voler i l’haver, formen part del conjunt ètic de principis i valors de la nostra convivència humana i també són analitzats per la Teoria de la Decisió Pública. L’ètica i els valors comunitaris ens orienten en la problemàtica de resoldre el conflicte que es produeix quotidianament entre el que podem fer però no hem de fer o el que hem de fer però no volem, o el que volem però no podem ni hem de fer.
Voler. Estic convençut que cap dels dirigents que han de gestionar la crisi de la pandèmia causada per la Covid-19 vol que les coses es desenvolupin com s’estan desenvolupant. Si parlem de voler, tothom vol que hi hagi salut, voldríem que el virus no existís o que no rebrotés i, per descomptat, voldríem que no calgués prendre mesures tan dràstiques com les que s’han pres aquests darrers dies a la nostra ciutat i a la nostra comarca. Òbviament, i em sorprèn que algú cregui el contrari, ningú vol perjudicar Lleida, el Segrià i la seva economia. Si parlem de voler, tots voldríem que fos cert que “el virus no entiende de territorios” i que “esto lo superamos unidos”. Però, malauradament, això no és així. El virus està més present en alguns territoris que en d’altres i la manera de superar-lo és l’aïllament, la prevenció i les mesures de protecció i desinfecció.
Haver. Per tant, independentment d’allò que tots voldríem, crec fermament que els dirigents han de fer allò que cal: vetllar per la salut dels ciutadans, aturar els contagis i, en conseqüència, la pressió sobre el sistema sanitari. Si això comporta confinaments i aquesta es considera la millor mesura, cal afrontar-la. També han de fer més coses, com aconseguir fer compatible l’anterior amb el manteniment de l’activitat econòmica i, si cal, indemnitzar les pèrdues a autònoms, treballadors, comerciants i empresaris en general provocades per les mesures preses. També han de vetllar per oferir a la societat un sistema sanitari potent que sigui capaç d’atendre els malalts i fer els controls i la prevenció necessària per prioritzar la salut. En l’apartat de l’haver, també s’han de controlar els fluxos de treballadors del camp adequant la demanda de treball a l’oferta dels empresaris agraris, exigir (i ajudar) aquests en el compliment de les condicions laborals adequades i dotar d’espais públics i privats per allotjar aquests treballadors temporals, mentre duri la campanya, en indrets que disposin de mesures d’higiene, salubritat i convivència que evitin la propagació del virus.
Poder. Per poder fer tot allò que cal, sigui l’administració que sigui, són necessaris, naturalment, competències i recursos. En l’article de la setmana passada parlava de les competències que atorgava a Catalunya l’Estatut del 2006, que van ser aprovades en referèndum pels catalans i retallades per la sentència del Tribunal Constitucional. Competències en serveis socials, en sanitat, en treball, immigració, en gestió territorial o en finançament local. Competències que no tenim i que ens donarien possibilitats de fer una millor gestió de la situació d’extrema gravetat que estem vivint. I no parlem, ni molt menys, de les plenes competències d’un estat independent. Tot i l’anterior, en el cas que les tinguéssim, per exercir plenament les competències calen, sens dubte, recursos econòmics. I en aquest àmbit la Generalitat de Catalunya en general i la sanitat catalana en particular tenen un greu problema de finançament. Les mesures de contenció iniciades l’any 2009, no ho oblidem, van ser conseqüència de la crisi econòmica i de l’obsessió de l’Estat espanyol per escanyar les finances autonòmiques i no les estatals, al relaxar la despesa espanyola i fixar límits de dèficit públic inassumibles a la perifèria. Els ajuntaments tampoc estem millor. El finançament local és la gran assignatura pendent d’aquest país. No se’ns permet generar dèficit i els romanents, que en alguns casos es produeixen, l’Estat els pretén controlar i no deixar a cada municipi decidir com els gasta i a què els destina. Rere aquesta manca de recursos trobem el gran problema de finançament de Catalunya: el dèficit fiscal interterritorial. Més de setze mil milions d’euros (el 8 per cent del PIB català) de recursos fiscals aportats pels catalans i catalanes a Espanya no tornen a Catalunya en forma d’inversions o despesa en serveis bàsics com la sanitat, l’ensenyament o els serveis socials.
Amb tota seguretat s’han comès errors i cal fer propòsit d’esmena, però tinc el ple convenciment que des de l’autoexigència i l’autoresponsabilitat de tots i cadascun de nosaltres ens en sortirem. Des de la Paeria exigim i continuarem exigint claredat, dades i certeses sobre el que està passant a Lleida i compartirem la informació amb la ciutadania. I, sobretot, no ens cansarem de reclamar amb urgència, a l’administració que correspongui, compensacions econòmiques a les persones i empreses que ja estan sent perjudicades per les mesures preses.
Ara més que mai Lleida, el Segrià i les terres de Ponent en general mereixem una discriminació positiva. Cadascú des del nostre àmbit hem de lluitar fins a aconseguir-la. Jo ho faré. Lleida, la meva ciutat, i els meus veïns són la meva prioritat.