Per terres de Castella

Fa onze anys vaig descobrir les terres castellanes. Més en concret, la ciutat de Segòvia, que és d’on prové el meu cunyat. De llavors ençà, hi vaig almenys un cop l’any, a l’estiu, que és l’estació que més convida al passeig. Sovint, però, també hi passo uns quants dies per Nadal, i així miro de sentir una mica el fred que em recorda el fred penedesenc de la meva infantesa.

L’estiu passat vaig viatjar-hi sol, però aquest ho faré acompanyat del meu amic Marc –forner de professió, filòsof de formació i lector per vocació–. Me n’ha sentit parlar tants cops que ja ho espera amb candeletes! En la ruta cap a Castella, el primer que crida l’atenció és el cel, tan concorregut per aus de mena i mida diverses. Al Segrià, ja es veuen cigonyes, sí, però a Castella formen part indestriable del paisatge, i fan niu a les espadanyes de les esglésies –estampa tant pintoresca com problemàtica– i a les torres d’alta tensió. Ja a la contrada segoviana, hi ha un espai natural protegit, las Hoces del Duratón, d’una bellesa agresta, on voltors alaestesos planen en l’aire i projecten la seva ombra damunt l’aigua verda del riu, s’amaguen en les coves dels penya-segats o reposen darrere la romàntica ermita de San Frutos.

Diu Ortega que “como la tierra está tan desnuda, se ve a los caminos en cueros ceñirse a las ondulaciones del planeta”. Un dia d’agost atuïdor en pobles com Pedraza –el castell del qual va comprar el pintor Zuloaga– o Maderuelo no és una experiència gaire espiritual. En canvi, de la mateixa manera que durant el dia el cel era animat pel moviment de moixons i aus, a la nit és ple d’estrelles (i, ara a l’estiu, també del moviment fugaç d’aquestes). Segòvia és una ciutat provinciana, d’un gust antic, amb infinitat de racons per passejar. Prop del magnífic aqüeducte, hi ha un carrer que es diu De la Muerte y la Vida. A la ciutat també hi ha la Casa-Museo de Antonio Machado i una de les millors llibreries antiquàries que conec (Torreón de Rueda). I ofereix la possibilitat de viatjar en el passat, cosa que al nostre país, febril de tan canviant, no sempre resulta fàcil.