Que la Covid-19 no desperti el lleidatanisme (polític) ni el 'leridanismo'

Segurament pocs saben que el lleidatanisme polític l’inicià un barceloní a Ponent. Concretament fou l’advocat Joan Rovira i Agelet, nascut a Barcelona el 1868/1869 i mort a Lleida el 27 de març del 1920. Rovira Agelet va ser un destacat polític de la dècada del 1910 del Partit Liberal i el pare del també advocat Joan Rovira Roure, amb carrer dedicat a Lleida. A més, l’esmentat Rovira Agelet va estar a punt de presidir la Mancomunitat de Catalunya. Ell era el candidat favorit el 29 de novembre del 1917 per substituir Enric Prat de la Riba, mort uns mesos abans. Rovira havia de rebre els vots dels liberals, el seu partit; els conservadors i els republicans, els quals significaven la majoria i la segura elecció. Però la dinàmica va ser avortada per la decisió, entre d’altres, d’alguns diputats lleidatans del seu Partit Liberal i republicans, que possibilitaren l’elecció, amb els seus vots, de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, de la Lliga Regionalista, que presidí la Mancomunitat del 1917 al 1923.

Davant les crítiques, l’advocat lleidatà del sector autonomista Liberal, Romà Sol i Mestre, va argumentar que “cap ideologia serà vàlida si no dóna resposta a les aspiracions del poble català”. Enfront, un enfurismat Rovira, que es creia traït pels seus, manifestava a la Diputació de Lleida, el 12 de gener del 1920, que “se tiende a crear otro centralismo en Cataluña y restar medios de vida a la provincia”. L’historiador Josep Lladonosa va veure, en aquestes i altres manifestacions de Rovira, l’inici del provincialisme o lleidatanisme, un corrent polític que ha marcat la política de Lleida durant gran part del segle XX en oposició al suposat i progressiu centralisme de Barcelona. Fins i tot, durant el franquisme, de la mà d’Eduardo Aunós, el Caliu Ilerdenc i el Instituto de Estudios Ilerdenses, es va girar el cargol del lleidatanisme perquè, castellanitzat, esdevingués leridanismo. Antonio Hernández Palmés, soci numerari de l’IEI, va escriure Lérida entre Aragón y Cataluña, en la geografía y en la historia (1963) per sentenciar “que Lérida no es catalana ni aragonesa. Lérida es leridana”.

La posterior Transició i l’adopció del sistema autonòmic amb la transmissió de competències de l’Estat a altres institucions autonòmiques com la Generalitat de Catalunya semblaven haver enterrat el lleidatamisme, provincialisme o leridanismo per sempre a Ponent. Però vet aquí que el president de la Generalitat, Quim Torra, i el seu Comitè Tècnic Procicat semblen obstinats a donar-li vida. Més enllà de discutir la seva decisió de confinar perimetralment la comarca del Segrià el matí del 4 de juliol, no semblen de rebut les formes. Probablement hauria estat elegant convidar algun dels càrrecs polítics lleidatans a la reunió per gestionar conjuntament la decisió. En aquest sentit, ha estat lamentable la gestió de la qüestió per la consellera de Salut, Alba Vergés, que va prendre el pèl literalment als periodistes que li van preguntar un dia abans a Lleida (3 de juliol) si es pensava confinar el Segrià i va respondre “no sé d’on ho ha tret (la informació)”.

Per contra, l’alcalde de Lleida, Miquel Pueyo, manifestava a RAC1, el 5 de juliol, que va assabentar-se de la decisió del confinament mitja hora abans de comunicar-se públicament i que no va ser Torra qui li ho va dir, amb la qual cosa diumenge encara no havia parlat. Curiosa informació quan és de domini públic que Torra s’ha queixat sempre de la poca comunicació amb, per exemple, la Moncloa. En les mateixes declaracions, Pueyo també reclamava un major marge de temps per adaptar-se al tancament i que aquest es fes precipitadament, enmig d’un cap de setmana d’estiu.

Em reservo l’opinió sobre el confinament del Segrià (caldrà veure què es farà amb altres repunts per comparar), però és evident que el procediment no ha estat l’adequat i s’ha pres sense comptar amb els segrianencs (autoritats i ciutadans). President Torra (i equip tècnic), els prego que, a banda de lluitar contra repunt de la Covid-19, no facin repuntar el leridanismo amb la seva maldestra forma d’actuar. Gràcies.