Els fanalets de Sant Jaume 'confinats' com el 1810

El departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya notificà dimecres passat a l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes que s’havia fet efectiva la inscripció de la Festa i Romeria dels Fanalets de Sant Jaume al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya. Certament és una notícia que ens ha omplert de goig, al tractar-se del reconeixement oficial per part de la primera institució de Catalunya a una de les festes més antigues i populars de Lleida, com ho és la Romeria dels Fanalets, que té lloc cada 24 de juliol al vespre. Aquesta catalogació és el darrer i definitiu pas perquè finalment sigui declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional, tal com es mereix per la seva antiguitat (més de 400 anys), per la seva permanència en el temps i per ser a hores d’ara una celebració popular, plenament arrelada, estimada i viscuda pels lleidatans i lleidatanes, molt especialment pels infants. Alhora que és també una festa singular i única arreu de Catalunya. La catalogació ens arriba, però, en uns moments en què degut a la crisi sanitària de la pandèmia de la Covid-19, ha calgut suspendre la Romeria que aquest vespre hagués omplert d’infants amb fanalets els carrers de la nostra ciutat. Un fet que no s’havia donat mai en aquests darrers 80 anys i que ens deixa una sensació agredolça. Certament, la festa ha viscut en la seva dilatada història dificultats de tota mena com ara guerres, setges, conflictes polítics i socials, també pandèmies com la que ens afecta, havent sobreviscut a totes elles. N’és exemple un fet històric que en les actuals circumstàncies és bo recordar i fins i tot imitar. Cal que ens situem en el mes de juliol de 1810, en plena Guerra de la Independència, quan tot just fa dos mesos que els francesos han conquerit la ciutat que havien guanyat el 13 de maig d’aquell any, entrant-hi amb sang i foc. El governador militar francès era el coronel Baró d’Henriot, un home despòtic, cruel i sanguinari, que volgué imposar el seu domini sense escatimar mitjans. La ciutat vivia sota el terror. En aquestes circumstàncies arribà la nit del 24 de juliol, en què la nostra ciutat s’il·lumina amb la llum dels fanalets de Sant Jaume, evocant la bonica llegenda d’origen de la festa, que explica que l’apòstol, cansat i famolenc, arribà de nit fins als peus de les muralles de Lleida, on es deturà per descansar. Tot seguit travessà una de les portes de la muralla, s’introduí dins la ciutat i continuà camí amunt, però malgrat el compte que parava va aixafar una bardissa i se li clavà una punxa al peu que li impedia caminar. Adolorit, es veié obligat a aturar-se i, encara que intentà treure’s la punxa, la foscor feia infructuosos el seus esforços. Com que patia tant, els seus gemecs van arribar fins a les oïdes dels àngels del cel, que acudiren en auxili del pelegrí amb “fanalets de llum”, il·luminat la fosca nit i facilitant que el Sant pogués treure’s la punxa i continuar el seu camí apostòlic. El governador ocupant va prohibir que es commemorés pels carrers de Lleida la Festa dels Fanalets, pensant potser que tanta lluminària podria ésser motiu de comunicació des de la plaça ocupada amb els sometents que no paraven d’atacar amb escamots els soldats de les tropes napoleòniques que ocupaven la ciutat. La prohibició fou acatada i complida pels lleidatans, com no! Però quan va arribar el vespre, tragueren i penjaren els seus fanalets encesos a quasi tots els balcons i finestres de les cases, honorant també en la prohibició a l’Apòstol i complint amb fidelitat la tradició. Diuen les cròniques que l’any següent, a l’apropar-se la festa i sense pensar-s’ho dues vegades, Henriot va autoritzar que els infants lleidatans sortissin lliurement al carrer amb fanalets. Avui, vigília de la festa de Sant Jaume, quan es compleixen 210 anys d’aquella prohibició, ens trobem amb un altre impediment no pas per motius bèl·lics com aleshores, sinó sanitaris, que ens obliga a “confinar” la Festa dels Fanalets. Però això no ha de ser cap impediment perquè a l’arribar la nit pengem els fanalets encesos als balcons i finestres de les nostres cases, perquè tot i les circumstàncies tan especials que estem vivint, la seva llum es faci més present que mai a Lleida, com així ho van fer els lleidatans la llunyana nit del 24 de juliol de 1810

. Llum als balcons, a les finestres de Lleida i sobretot al cor dels lleidatans!