Baix Segre no és Baix Segrià!

Amb la que està caient i jo pensant en toponímia! Però d’això hi entenc una miqueta més que de virus, pandèmies, legislacions, temporers i... La veritat és que com a home nascut a Lleida, al cor del Segrià, no m’agrada que tant la ciutat com la comarca siguin notícia per la malaurada pujada de casos del Covid-19. Hi ha tantes coses esplèndides per descobrir en aquesta oblidada i llunyana ponentia catalana! Els lleidatans som victimistes, però amb raó; tots sabem que la Panadella és molt més que un simple canvi de vessant geogràfic (a partir d’allí entrem a la conca mediterrània directa i deixem enrere la vall del Segre i, per tant, la de l’Ebre), a més d’un esplèndid lloc, sortosament salvat, per fer aturada de camí cap al cap i casal o de tornada cap a casa. Ara s’han adonat que confinar perimetralment el Segrià no és pas tan fàcil, que hi ha “camins i caminets” per on entrar i sortir, però és que som gairebé al mig de la plana, a la depressió central catalana, a la part nord-oriental de la vall de l’Ebre. També ha estat fàcil decidir que el municipi de Lleida es tanca, sense tenir en compte que és el més gran de la comarca i que la talla en dos, ja que per l’est toca el Pla d’Urgell, poc després del Tossal de Moradilla, i per l’oest arriba fins a la mateixa Clamor Amarga, el límit amb Aragó; però abans hi ha les poblacions de Sucs i Raïmat, que tot i ser unitats descentralitzades de Lleida, tenen més a veure amb Almacelles o Gimenells. Això crec que passa quan, ara que es parla tant d’experts assessors, no hi ha segurament ningú que conegui la realitat territorial d’allò que s’està decidint i es funciona amb els límits administratius establerts. Tal com va passar amb les fases de desconfinament, quan es va posar l’accent en la província, cosa per la qual a Lleida també vam posar el crit al cel per saber molt què vol dir... Però volia parlar en concret dels municipis “proscrits” juntament amb Lleida, els quals formen una interessantíssima peculiaritat geogràfica de la nostra comarca: el Baix Segre. I reitero que no dic Baix Segrià, que és una altra cosa. Com tota comarca, podem parlar d’un Alt Segrià o un Mig Segrià o un Baix Segrià, segons la latitud. Però crec que és evident que ningú parla mai de les dues primeres denominacions, la septentrional i la central, però vet aquí que la meridional s’ha fet el seu lloc però no per ser més important, sinó per la confusió entre el sud de la comarca i la subcomarca del darrer tram del riu Segre, que són coses ben diferents. El nom del Segrià no ve directament de Segre, sinó d’una clamor que canalitzava les aigües de pluja entre Alguaire i l’altiplà de Ratera. Avui amb el rec està força alterada, però es pot comprovar que baixaria cap a Benavent, Vilanova de Segrià (molt ben dit!), Rosselló, Torrefarrera i Torre-serona i desembocaria al Segre prop de Lleida. Per tant, el nom d’aquella conca natural seria com dir Segre petit, en llatí surt com a Segrianus l’any 1168 i correspon a la denominació oficial que el bisbe Guillem Pere de Ravidats va donar a la zona que incloïa les poblacions citades, que formen el primitiu Segrià o el Segrià estricte com a subcomarca, a la qual s’afegiria la del Pla de Lleida en referència a les terres que envolten la capital; però deixant com a Pla de Llitera o d’Almacelles les més ponentines, les que hi ha més enllà de la Cerdera, que també tenen la seva peculiaritat. Però per una idiosincràsia ben clara, la dels municipis sud-orientals de la comarca: Sarroca, Torrebesses, Llardecans, Maials i Almatret, que han començat a treballar la marca de Segrià Sec, una autèntica realitat, ja que són terres garriguenques, les més meridionals de la comarca, situades per tant al Segrià Sud o al Baix Segrià! Ens queda finalment el Baix Segre, subcomarca que té la peculiaritat de quan el Segre abandona la plana, al sud del terme d’Alcarràs, concretament a partir de les ermites de Carrassumada (a Torres) i de Sant Miquel (a Soses), que actuen com a porta natural del desconegut Baix Segre, i s’endinsa en una vall cada cop més estreta fins a trobar-se el Cinca i l’Ebre, en el magnífic espai de l’Aiguabarreig. Aquest comportament atípic del nostre riu principal dóna caràcter a la dita part de la comarca, que per dret propi esdevé una realitat singular, que cal descobrir i no solament per la meravellosa fruita i els camps florits de primavera, que també. Cal meravellar-se d’aquell estrany final del Segre, el Baix Segre, que ha fet que al llarg dels temps fóra intensament poblat per les diferents cultures que han passat per aquest país i que dóna una riquesa patrimonial de primer nivell, amb jaciments arqueològics únics a Catalunya. Cada municipi en té d’excepcionals: Solibernat a Torres de Segre, el ric conjunt diacrònic de Gebut a Soses; Genó i Carratalà a Aitona; Bovalar i Roques de Sant Formatge a Seròs; Budells i Escarp a Massalcoreig, i Serra del Calvari i Sant Jaume a la Granja d’Escarp. I com a “capital patrimonial” del Baix Segre hi ha el monestir d’Avinganya, situat a Seròs, però que al pertànyer a la Diputació de Lleida pot actuar com un aglutinador dels valors excepcionals que té la subcomarca del Baix Segre, un autèntic diamant en brut que cal potenciar i descobrir. Quan passi la crisi vírica actual caldrà treballar com mai per ensenyar les coses meravelloses que hi ha al Baix Segre, que ajudi a recuperar una mica la incipient economia basada en el turisme cultural i a oblidar una imatge injusta que els telenotícies han pogut deixar. Però per això cal començar per

denominar-lo com cal: Baix Segre, el tram final del riu, al sud del Segrià.