La millor mort

L’església no era gaire gran. Però de seguida s’ha fet petita, i els que hem arribat deu minuts abans de la cerimònia ja ens hem hagut de quedar fora. Era el pare de la meva millor amiga: un home senzill, honest, que –com llegeixo en l’esquela d’un diari– “ha estimat molt, i molt s’ha fet estimar”.

El vaig conèixer fa uns quants anys, a Llívia. Amb la seva dona formaven –continuen formant– una d’aquelles parelles que s’han estimat, des del primer dia, sense l’ofec del temps. Com si tinguessin tota l’eternitat per fer-ho (i, en efecte, la tenen). Els que hem viscut una altra època, i d’una altra manera, no podem deixar de mirar-nos aquestes parelles de reüll, amb una mica d’enveja secreta.

No volia elogis, el dia del seu enterrament. Ni homilia del capellà. Música, sí. L’emoció s’ha concentrat, sobretot, en una peça interpretada a la flauta travessera per un dels seus fills i en una cançó composta expressament pels seus nets. També hem sentit He mirat aquesta terra, de Raimon, i Gracias a la vida, en la veu de Joan Baez. El pare de la meva amiga se n’ha anat d’aquest món de la millor manera possible: a 87 anys, després d’una vida plena; sense patir (més enllà del patiment per la imminència del traspàs i el misteri). Ahir mateix m’ho deia la seva esposa: “Ha tingut la millor mort”. Aquests darrers mesos han estat tan difícils que encara s’entén més. I, d’altra banda, quina família, la de la meva amiga: tota una escola d’amor!

A prop de l’església, hi havia una casa que semblava una petita granja, i tot de galls extemporanis cantaven amb veu esquerdada. En els segons de silenci entre una pregària i una altra, senties aquelles veus de gall exultants (nuncis de la naturalesa i de la vida).

A les onze, les campanes no han excusat el seu repic, i, des de fora, trepitjaven la veu de qui havia pres en aquell moment la paraula (nuncis del temps implacable). Feia un dia clar d’estiu, però tot de núvols s’encavalcaven al cel, que m’ha semblat excepcionalment acollidor, hospitalari. Després del funeral, la família ha celebrat un dinar. Mentre conduïa cap a casa, jo pensava que, probablement, ha estat el comiat més bell i més serè que he conegut en ma vida.