El conflicte amb l'Estat espanyol. I ara què?

La resposta a aquesta pregunta mereix llargs tractats, tot i així, voldria respondre a la pregunta i posicionar-me personalment a partir de 8 consideracions breus:

1. El conflicte de l’Estat espanyol amb Catalunya és de caràcter polític. És un conflicte de relació de poder. L’Estat espanyol usa el seu poder per assimilar-nos culturalment i lingüística. També usa el seu poder per negar la voluntat política de ser i per tant de decidir, i vol convertir Catalunya en una regió. I, en darrer lloc, usa el poder per extreure rèdit en la creació de riquesa.

2. El conflicte de l’Estat espanyol amb Catalunya ve de lluny. Ve de tan lluny com la mateixa fundació de l’Estat. No hi ha data fundacional clara. Sí, però, que hi ha una versió contemporània d’aquest conflicte que podem datar del s. XIX. Des d’aquest moment, existeix, també, la reacció catalanista al conflicte.

3. El conflicte de l’Estat espanyol amb Catalunya genera, des dels seus orígens, dos possibles respostes catalanistes. D’una banda, la voluntat de reformar l’Estat espanyol. De l’altra, la voluntat de sortir-ne i fundar-ne un de propi. Existeix una lluita política entre les dues respostes des del mateix moment que existeixen. És clau el transvasament de voluntats polítiques de la ciutadania d’una a l’altra. L’hegemonia política de la resposta reformista que hi ha hagut des dels anys 80 del s. XX ha canviat per l’hegemonia política de l’independentisme des de la segona dècada del s. XXI. La sentència del TC a la reforma de l’Estatut n’és el catalitzador, no la causa.

4. El conflicte de l’Estat espanyol amb Catalunya es debat dins de l’hegemonia independentista. La resposta reformista avui és residual com ho havia estat la independentista durant l’hegemonia del reformisme. Tot pot canviar, però a la curta no s’albira aquesta possibilitat. Ara bé, dins de l’independentisme també existeixen dues vies, amb gradació de matisos cadascuna: la que aposta per la gradualitat i la que ho fa per la confrontació. El transvasament entre elles és molt alt. La temperatura del conflicte pot determinar en bona part l’hegemonia d’una o l’altra.

5. El conflicte de l’Estat espanyol amb Catalunya influeix en l’hegemonia d’una opció o l’altra dins de l’independentisme, però no hauria de ser determinant. Les emocions expliquen bona part de les nostres conductes. La racionalitat també les hauria d’explicar. La repressió, la voluntat venjativa, la cultura política que identifica l’Estat espanyol i altres no haurien de ser l’explicació, o no només, de la nostra resposta política. El càlcul racional ha de tenir en compte la força pròpia, la feblesa de l’adversari i l’interès dels altres, és a dir, de la comunitat internacional. Ni anem tan sobrats de forces, ni estan tan febles, ni despertem tan d’interès, ja que no n’hi ha prou a tenir la raó perquè te la donin.

6. El conflicte de l’Estat espanyol amb Catalunya alimenta el greuge i genera patiment. Però la seva superació ha de venir de l’esperança. Com a conflicte, el desitjable és la seva superació, almenys per qui el pateix. El motor de la conducta de les persones i dels col·lectius és el record, però també l’esperança. Només a través de l’esperança se supera per integració i suma. L’esperança integra aquells que albiren un futur millor sense necessitat d’haver hagut de patir el mateix o de compartir una mateixa memòria.

7. Amb tota la modèstia, vull contribuir a superar el conflicte de l’Estat espanyol amb Catalunya des d’aquesta perspectiva d’esperança en un futur millor, més just, més pròsper i més lliure. Això, crec, passa per la independència de Catalunya, ja que la reforma de l’Estat espanyol sembla impossible, si més no en relació amb la seva voluntat assimilacionista, negadora i de gestió de l’economia. Aquest futur millor s’ha d’assolir, però des d’un model social que incorpori l’ètica i que sàpiga i pugui generar riquesa per després repartir-la. Per repartir primer s’ha de generar. Per això, cal aprofitar els canvis del sistema productiu que es puguin produir per la present crisi sanitària i d’emergència climàtica. Cal potenciar una economia que integri, per exemple, el servei d’atenció a les persones, la cura del medi ambient, l’ús de la intel·ligència artificial, la llibertat d’elecció dels ciutadans i altres com a motors de creació de riquesa. Sense economia productiva no hi podrà haver polítiques distributives.

8. En darrer lloc, però no menys important, els partits són instruments per assolir objectius polítics. La superació del conflicte de l’Estat espanyol amb Catalunya ha d’usar els partits polítics com a instruments. Si en alguna cosa ha de ser nova la política, hauria de ser en aquesta consideració.