L'hora de pintar a casa

Soc un home d’una gairebé nul·la capacitat pràctica. L’art del bricolatge em resulta tan estrany com poc atractiu. No he clavat mai un clau –vull dir, en sentit recte, per penjar un quadre en una paret–. Soc incapaç de canviar un llum led al menjador de casa. Faig prou bé les feines domèstiques (netejar, rentar, planxar), però, quan m’ha calgut afrontar una tasca extra –fixar un estenedor d’acordió a la terrassa, per exemple, perquè la roba s’hi eixamori, que diria Salvat-Papasseit–, llavors he acabat abusant de la confiança del meu cunyat Nacho. Ell tant t’obre una regata per fer passar fils elèctrics per dins d’un envà com et desmunta el dipòsit d’un vàter per arreglar-ne la bomba encallada. Com l’admiro! Només hi ha una cosa que pot rivalitzar amb això, quant a la meva malaptesa: la paperassa burocràtica. La detesto amb totes les meves forces!

Per això, aquest estiu m’he sentit, si m’ho permeten, íntimament orgullós de mi mateix, i he pensat que era una mica menys incompetent del que sempre havia cregut que era. Feia dies que em mirava de reüll les dues terrasses de casa. Quinze anys després d’instal·lar-m’hi, la pluja havia deixat ditades negroses en la pintura groga, que, en general, estava força deslluïda i bruta. De manera que em vaig proposar pintar. Vaig comprar dos pots de pintura de 15 litres cada un, una galleda amb escorredor, un corró, dos pinzells de gruix divers, un rotllo de cinta per tapar sòcols i baranes. M’hi vaig llançar sense demanar consell a ningú. L’avi i l’oncle Murgadas, de la Selva del Camp, havien estat pintors respectadíssims, i, de xic, als estius, fa més de quaranta anys, solia acompanyar-los a algun mas on treballaven o a la fàbrica de ceràmiques de la carretera de l’Albiol. No els vaig demanar mai com s’ho feien (llavors el cap m’anava tot ple d’una altra cosa, com va escriure Ferrater). Vull dir que me n’he sortit tot sol. La primera terrassa va quedar millor. A la segona, com que ja estava cansat, hi ha tot de llàgrimes als sòcols i un arxipèlag de taques a terra. Però tant és! He deixat de ser un inútil total. No és poca cosa. I, de retruc, diria que he entès una mica millor l’ànima de dos homes de la família –artesans curosos, bons professionals!