Els amics de Guissona

A l’estiu,

m’agrada repetir, any rere any, uns quants rituals que em fa l’efecte que donen una mica més de sentit a la meva vida. Són, tots ells, rituals modestos, però sempre honestos i, fins i tot, en alguns casos, edificants. Per exemple: la visita que faig per aquestes dates al poeta Jordi Pàmias i la seva dona, la dolcíssima Maria Massana. Ell fa anar el logos com vol (per cert, trobo que ja toca que a en Pàmias se li concedeixi el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes!); ella, dona d’una llum poderosa, domina com pocs la tècnica de la tendresa, que m’imagino que li va procurar grans conquestes en la seva feina com a mestra. A més, la Maria fa unes ratafies que són mel!

M’agrada molt, la Segarra: el paisatge i la seva gent. Ja espero el dia que hi faré cap per aparcar uns quants minuts el cotxe en un voral de la carretera i deixar vagar els ulls pel groc cremat dels rostolls, que de vegades es perden horitzó enllà. Per mi és una de les comarques més boniques del país. Sí, no és agresta i pintoresca, com el Priorat, ni hi corre un generós cabal de vida aquàtica com a la Ribera d’Ebre. Però té l’avantatge que els pixapins no hi solen arribar i, sobretot, que l’esperit s’hi troba tothora confortat. La casa del poeta és al rovell de l’ou de Guissona, el poble que els seus versos ens han fet conèixer profusament i memorablement. Una de les coses que més m’atreuen de l’obra de Pàmias són les referències tan delicades que ens proporciona de la infància al poble durant els anys quaranta: “La pedra s’ha fet dolça, / als carrerons: hi ha, / de la meva infantesa, / lleus, visibles senyals...” Fa uns quants estius, en un altre dels meus rituals infal·libles de cada any: el viatge castellà, vaig visitar la bella ciutat de Zamora, a la regió lleonesa més extrema, i vaig quedar parat que els carrers i places no celebressin el nom i el vers del seu poeta més cèlebre, Claudio Rodríguez. A Guissona, a la plaça major, davant la casa natal del poeta i en uns quants carrers més, els versos de Pàmias llueixen com correspon. El goig principal, però, és ser a convidat a casa seva, i sentir a tocar el campanar, i pujar en aquelles golfes que tan bé ens ha descrit, i gaudir de la seva amistat!