L’impacte d’espècies invasores en agricultura

Fa pocs dies es feia esment en aquest diari de la descoberta d’una planta invasora i competidora d’un dels conreus extensius més importants a la Vall de l’Ebre, i per descomptat a les Terres de Ponent. El panís per als lleidatans, blat de moro per a la resta de catalans, és el conreu afectat.

L’espècie invasora, competitiva, amb gran capacitat d’expansió de difícil control, resistent i tolerant als glifosats, herbicida discutida però que ha solucionat i soluciona molts problemes de males herbes a preus assequibles per a l’agricultor ha aterrat als conreus de panís. És l’Amaranthus palmeri. La seva capacitat de creixement i d’absorció de fertilitzants fa que al seu voltant el conreu quedi pràcticament exhaurit i la producció davalli.

L’Amaranthus palmeri pertany a la família dels blets i és originària dels EUA (Brasil), on envaeix camps de soja, sorgo, panís... La seva estructura foliar vellosa la fa tolerant o resistent als glifosats i als herbicides específics de la major part dels conreus. La producció de llavor d’una planta femella, ja que és dioica, pot donar unes 600.000 llavors, que poden tenir capacitat germinativa durant més de cinc anys si les condicions no li són adients.

La seva presència s’ha fet manifesta fa uns 3 o 4 anys als conreus de la Noguera i Llitera. De la seva problemàtica tant el DARP com la DGA en van informar el 1918.

L’entrada s’ha fet a través de cereals o soja importats i la seva expansió a través dels pinsos formulats i els purins o fems del bestiar consumidor. Els gàstrics no afecten la llavor. A partir d’aquí, màquines recol·lectores i fauna salvatge fan la resta.

Als nous recs de Candasnos fa uns cinc anys va aparèixer una planta semblant al panís, una curiositat al principi però que després ofegava i competia amb el conreu i l’anul·lava totalment. El seu fort desenvolupament es feia notar perquè sobrepassava l’altura del panís i feia petites pinyes amb un gra rodó i extremament dur. Els herbicides emprats no l’afectaven en absolut. La raó és que es tractava d’un panís que els maies i inques van domesticar fa més de 4.000 anys amb el nom de teosinte.

El teosinte es va escampar en tres anys per unes 600 ha, algunes a Lleida, fet que va obligar per al seu control a deixar les terres ermes i fer d’altres cultius que permetessin utilitzar herbicides selectius que afectessin aquesta gramínia. Va suposar la pèrdua en producció i comercialització de centenars de tones de panís, amb una afecció econòmica per als agricultors i la Cooperativa La Menorca de Candasnos.

L’aparició de les primeres plantes es va produir en una parcel·la ben coneguda sembrada amb una varietat transgènica ben determinada, per tant, l’origen estava a la varietat de llavor emprada. Doncs bé, segueix sent un misteri no aclarit el problema que van suposar les grans pèrdues per als pagesos i la Cooperativa.

El 1970, als panissos de l’Urgell va aparèixer una dicotiledònia de fulles amples que sobresortia als panissos de dos metres i mig. Desconeguda, no identificada als llibres de malherbologia espanyols, finalment es va identificar com Abutilon o soja borda. El seu origen era els EUA (Brasil) i va arribar amb cereals o soja importats d’aquests països per fer pinsos per a porc, vedells o aus. El gàstric d’aquests animals no afectava la diminuta llavor d’Abutilon i a través dels fems i purins es va escampar per tot Catalunya, Aragó i Espanya. Avui és present arreu i té una naixença escalonada. Per al seu control, durant molts anys només tenien un herbicida efectiu: Starane (fluroxipir), d’una empresa americana amb un preu que es multiplicava per cinc al d’avui, per això el producte ha perdut exclusivitat i ha passat a genèric.

Tres casos d’herbes invasores, als quals podríem afegir el detectat el 2013 de Polygonum convolvulus, que també afecten el panís i altres conreus, provoquen grans perjudicis i obliguen a canvis de conreu no desitjats amb costos elevadíssims amb què els únics “paganos” i perjudicats som els pagesos.

El problema ve per una falta de control dels productes importats en què l’esmentat és solament la punta de l’iceberg. En profunditat podríem parlar de les nombroses plagues d’insectes, virosis, bacteriosis, mol·luscos, fongs, aus, etc. que han envaït cultius en els últims 50 anys.

El control sanitari de les importacions de productes agrícoles és sens dubte insuficient i un atemptat no solament per a la viabilitat i sanitat del que cultivàvem; és importantíssim perquè afecta la qualitat sanitària de tot el que consumim, fet que deriva a una problemàtica de sanitat alimentària.

Quan exportem, les exigències són nombroses: quaderns de camp, control en el límit màxim de residus (LMR) amb fitosanitaris fixats per les importadores i grans lineals molt inferiors als homologats, control de la presència de plagues, malures, seguretat que la producció ha estat feta seguint les normes que no impliquin explotació laboral, etc.

Cal la recíproca, la mundialització posa sobre la taula aquest problema i hem de seguir les regles per poder exportar, però hem de tenir més cura quant a la prevenció de problemes com els esmentats i dels quals en una altra ocasió en podríem parlar.