Catalunya, un sol poble?

Què més voldríem que ser un sol poble! Malauradament, quan una part substancial de la societat catalana ha pretès culminar el somni de totes les nacions, que no és altre que assolir la plena sobirania, s’ha evidenciat que n’acollia, com a mínim, do. Mentre la majoria de catalans s’han anat conformant amb l’autonomia, s’ha pogut mantenir la bella utopia, el desideràtum agraït i plausible, que la gran majoria se sentien nacionalment catalans. Però quan ha emergit impetuosament el desig d’independència, finalment ha quedat clar que una part en realitat se senten nacionalment i profundament espanyols. És a dir, s’ha demostrat clarament que Espanya per a aquests no és només l’Estat al qual pertanyen i volen seguir pertanyent, sinó també l’única nació concebible i acceptable. Aquesta constatació també ha deixat palès el fracàs parcial de molts antics militants del PSUC i de molts activistes catalanistes, que des de les assemblees obreres, els casals excursionistes i tota mena d’entitats cíviques i culturals durant anys han maldat per tal que la nombrosa emigració arribada al país, sobretot de l’Espanya meridional, s’empeltés en la societat d’acollida i ningú pogués instrumentar-la en contra de la nació catalana per tal de fracturar-la ètnicament en dues. Qualifico el seu fracàs de parcial, perquè si bé el sorgiment de l’independentisme de masses ha fet emergir un poderós espanyolisme catalanòfob i neofalangista (segurament latent), sense la seva contribució potser ja s’hauria produït una col·lisió de dimensions devastadores i el catalanisme sobiranista no s’hauria enrobustit amb tants catalans d’origen immigrat.

El problema fonamental, a parer meu, no rau pas en el fet que molts catalans desitgin la independència i bastants, en canvi, no la vulguin i prefereixin seguir essent espanyols. No, la línia radicalment divisòria que separa els dos pobles confrontats no és pas aquesta, perquè sentir-se espanyol i no voler la independència no només constitueix un sentiment i una opció política perfectament legítims, sinó que tenint en compte el temps que fa que Catalunya forma part d’Espanya, es pot considerar un fet ben normal. El gran problema, la bretxa dramàtica que separa ambdós grups de catalans, és que bona part dels que se senten nacionalment espanyols neguen l’existència d’una nació catalana i, per tant, també el seu dret a esdevenir un subjecte polític capaç de decidir el futur col·lectiu. A més, doncs, de voler seguir pertanyent a Espanya s’oposen que els qui no volen pertànyer-hi puguin deslliurar-se’n, encara que siguin majoria i estiguin disposats a fer-ho democràticament mitjançant les urnes. S’hi oposen amb tanta virulència que, com s’ha vist, fins i tot estan disposats a aplaudir la repressió policial i judicial sobre els independentistes, per infame i cruel que sigui. Aquests catalans que no solament se senten nacionalment espanyols o els convé ser-ne, sinó que volen imposar per la força als catalans que no en volen ser la pertinença a l’Estat espanyol, evidencien sense embuts ni falsos miratges que no som de cap manera un sol poble sinó dos i en perill, per cert, d’acabar detestant-nos mútuament.

Dol constatar-ho, però avui Catalunya no és pas un exemple de societat plural, sinó un de pluralitat de societats juxtaposades. Una societat és plural quan, malgrat divergències de molta entitat, cadascuna de les parts reconeix a l’altra tot el dret i la legitimitat a sostenir-les, i siguin quines siguin les decisions de la majoria les acata, perquè considera que hi ha un sentiment comú de comunitat que els relliga per sobre de tot. El cas britànic del Brèxit és un clar exemple: una societat plural políticament esberlada per una decisió molt polèmica, però que en cap cas fracturarà nacionalment la societat que l’ha pres en dues. En canvi, a Catalunya tenim dues comunitats nacionals, dos pobles, una pluralitat de societats, doncs, perquè una part de catalans se senten membres d’una altra, l’espanyola, a la qual atorguen en exclusiva el dret a decidir en exclusiva el futur polític dels catalans, encara que sigui en contra de la seva voluntat democràticament expressada. És més, per a ells no solament no tenim dret a decidir què volem ser, sinó que ni tan sols en tenim a poder manifestar-ho a les urnes. Com podem conviure els dos pobles sense acabar a patacades? A parer meu, l’independentisme només pot fer dues coses per la seva part per tal d’evitar una confrontació incivil i alhora no haver de renunciar a l’autodeterminació. La primera és oferir un projecte polític que garanteixi absolutament els drets civils i polítics dels que no senten nacionalment catalans, assegurant-los que el gaudi d’aquests drets mai no dependrà de la seva filiació nacional, del seu sentiment de pàtria o de la llengua familiar. La segona és ser molt exigent i mantenir-se ben ferm amb els seus representants polítics a les institucions (no compartint-hi mai el govern, ni pactant-hi ni negociant-hi res que no sigui l’exercici del dret a l’autodeterminació) i amb els grups que volen impedir violentament l’expressió dels ideals independentistes intimidant, arrencant llaços i pancartes o agredint els qui manifesten públicament aquests ideals. Cal deixar ben palès que a Catalunya tothom pot sentir-se lliurement partidari de la unitat d’Espanya, però si pretenen imposar aquest sentiment a la majoria de catalans per altres mitjans que no siguin els homologats democràticament (un referèndum) restaran a l’oposició sense cap opció a governar en les institucions (si no hi tenen majoria) i postergats socialment si a més empren la violència.