Sopars d'agost

Vam sopar a la terrassa, tots cinc. Davant meu, uns quants horts –tot un esplet de verd acotxat o enfiladís– i, més al fons, l’església del poble amb el seu rellotge il·luminat. Des d’on seia, la meva vista precària no em permetia llegir l’hora –era, doncs, l’eternitat en punt–. Encenent de color la bella taula de fusta, l’or fluent de l’oli, el verd joveníssim de l’enciam, el blanc argentat de l’esqueixada, el roig del pebrot de la coca amb recapte, envellit per la cuita al forn. Les copes bombollejaven amb el xampany i bromerejaven amb la cervesa, i tot semblava talment que fos a lloc. En el seu lloc precís, com per fer bonic i no pas per ser menjat. Vam tractar, entre altres assumptes, de Rembrandt: del quadre del fill pròdig. En concret, de les mans del vell pare que acull el fill retornat. Una mà és feta per agafar, però aquelles són mans que abracen, sobretot l’esquerra. Més enllà de la nostra conversa, se sentia raucar les granotes.

Avui m’he desvetllat a un quart de set, i he estat despert uns quants minuts. La llevadora del dia tot just s’insinuava darrere les teules d’una casa que queda per sobre de la meva. El crepuscle era un mer contorn, el dia encara no tenia gens de taca de llum. Potser m’he desvetllat per contemplar això. He recordat com vaig començar a pintar de groc la terrassa. Un groc de blat o d’ordi ja molt torrats pel sol.

També jo, amb el meu pinzell més delicat, vaig començar contornejant-ho tot –la barana, el sòcol, l’ampit de la finestra–, una mica abans que el corró regalimós de pintura acolorís les quatre parets.

Ahir els cinc amics que sopàvem vam parlar d’un tou de coses, algunes de les quals jo no vaig acabar de compartir. Però quan penso en la vetllada d’anit em ve al cap el rauc de les granotes, que posava un eco estrany i, a la vegada, tranquil·litzador a les nostres paraules. I, sense que hi vingui gaire a tomb, em ve al cap aquella vanitas de la porta de la universitat de Salamanca: una calavera amb una granota adherida al parietal, com si del crani escarit n’hagués brotat un furóncol. ¿Per què no hi pot haver tendresa en aquesta granota com hi és en la mà del pare damunt l’espatlla del fill recuperat?