Una cultura accessòria?

La pandèmia ha accentuat el debat al voltant del sentit, la necessitat i la utilitat de la cultura.

La cultura és imprescindible per a la humanitat i encara més per a la dignitat humana. La cultura és una elaboració constant de la condició humana entre la reflexió, el pensament i la creativitat. Afegim-hi que la cultura és un ingredient imprescindible de la llibertat. He dit sovint i també he escrit en alguna ocasió que invertir en cultura és invertir en futur.

Passa, però, que en els moments de grans crisis emergeixen les febleses de la cultura i les seves contradiccions. Una primera gran feblesa és la permanent condició accessòria de la cultura, la contradicció entre la seva condició essencial i la seva condició prescindible.

Davant d’una gran sotragada, la temptació més fàcil, la reacció més primària, és prescindir de tot allò que no té una utilitat i un valor tangible directe. I en aquest sac hi cau, reiteradament, la cultura. Un imperatiu, doncs, és salvar la bretxa que en separa la condició essencial i la condició accessòria.

En aquest terreny juguen un paper crucial la distinció, separació i segregació sistemàtiques entre educació i cultura. Vist així, en el termòmetre de la utilitat, als ulls de molts, i també d’alguns analistes, l’educació seria essencial mentre que la cultura, no.

El tema és, però, que no entenem com es pot establir una separació neta, radical, entre una i altra, perquè no hi ha l’una sense l’altra. És igual que una sigui reglada i es regeixi per lleis i normes i l’altra tingui, aparentment, tot el camp per córrer. Què és l’educació sinó una expressió de la cultura? Separar-les respon a una visió reduccionista d’una i altra i a un intent de limitar el sentit de la cultura. És fàcil d’entendre, als ulls dels qui segreguen educació i cultura: la biologia i les matemàtiques quedarien fora de la noció cultural; i encara algunes de les ciències humanes, començant per la història, es podrien situar a la frontera i no formar part en sentit estricte de la cultura, noció que es reservaria per a les arts en tots els seus llenguatges: la música, les arts plàstiques i visuals, les escèniques i la literatura. L’error és no saber i no voler reconèixer que aquesta cultura d’interpretació més restrictiva, com les ciències, forma part indestriable de la vida, de la cultura de la humanitat.

Una visió àmplia de la cultura ens la faria veure com a molt comprensiva, transversal, extensa i del tot imprescindible.

Ara bé, si és veritat que no podem prescindir de la cultura, també és veritat que no li podem atorgar valors i poders taumatúrgics. Vull dir que, si ens preguntem si la cultura ens salvarà, la resposta és que no, perquè a vegades, en nom de la cultura o amb la cultura com a coartada, s’han comès les més poderoses aberracions. La cultura sovint ha desvetllat les més baixes passions per a l’art, per a la música, per a l’acaparament i l’apropiació del patrimoni. Les perversions fetes amb l’excusa o la coartada de la cultura neguen l’essència mateixa de la condició cultural. Diguem que en el context del món modern, d’una societat lliure, del progrés i de la dignitat humanes, la cultura és sempre una condició necessària però mai no ha esdevingut una condició suficient.

En aquest sentit ens convé recordar que si bé sovint li hem atorgat un paper accessori (prescindible) i subsidiari, sempre és una condició de civilitat essencial, un pilar fonamental de la noció civilitzadora amb tota la càrrega semàntica d’aquesta paraula. I, ara, en temps de crisi, aquesta temptació s’accentua. On situem la ratlla de l’essencialitat? Per on podem retallar? Quina és la frontera entre les necessitats més peremptòries (les coses de menjar) i els intangibles?

Només que inherent a la condició humana hi ha justament la plasmació cultural d’aquesta condició i en aquest sentit és tan important l’alimentació i la nutrició per al cos com allò que alimenta el pensament i la raó. I davant d’aquesta evidència, la cultura es mereix de ser tractada com una activitat essencial que no es pot retallar i que no pot veure limitades les seves capacitats i potencialitats.

La temptació dels mals governants és doble: retallar cultura perquè no és imprescindible i imposar límits impropis a l’activitat cultural programada, tal com s’està fent en la gestió de la pandèmia, d’una banda; però, per l’altra, no es gosa tocar d’altres sectors de més pes en la vida social o en la vida econòmica. Posar límits als concerts, als museus, als cinemes i als teatres i atorgar, com aquell qui diu, barra lliure a l’oci i al lleure a les platges és una incongruència inacceptable. Els canals de transmissió social circulen per altres camins que no els de la cultura i ni tan sols en els de la cultura de masses, on, altrament, no ha de ser difícil de posar normes i límits i distància per als contactes.

El vell dilema entre mantega o canons, entre inversions tangibles i intangibles, entre economia productiva i economia consultiva és una trampa i és un fals dilema.

Justament la cultura ha mostrat més flexibilitat i més adaptabilitat davant la crisi que molts altres sectors, i això requeriria un reconeixement explícit i en aquest cas tangible. A condició que el món de la cultura no es repengi en les subvencions. Cal seguir invertint, potser més que mai, en infraestructures culturals que ens han d’aportar una altra manera d’entendre l’economia i la sociologia urbanes. I la cultura espera més incentius i reconeixements que subsidis. Les subvencions abonarien la noció d’accessori subsidiari; els incentius, en canvi, abonarien la idea de la creativitat com a motor de la condició humana en tant que col·lectivitat.

En definitiva, sense cultura no som res i amb cultura podem començar a ser alguna cosa.