És hora de la Renda Bàsica Universal?

Hem entrat en recessió tècnica i la por a la desocupació massiva es fa evident. Davant d’una situació com aquesta es necessiten idees valentes. El concepte de Renda Bàsica Universal (RBU) no és nou, fa més de trenta anys que es debat. La RBU no és la renda mínima vital (RMV). Aquesta última és un ingrés destinat principalment a famílies en situació de pobresa extrema i pensat per a llars i no tant per a persones. La RBU és diferent. És universal, proporciona ingressos a tots els ciutadans; és incondicional, es concedeix a tothom sense exigir res a canvi; es paga en efectiu; i és una font d’ingressos, es tracta d’un flux constant, no d’un ajut pagat només un cop. La senzillesa i radicalitat de la RBU la fa atractiva a banda i banda de l’espectre polític. Per a l’esquerra representa un forma de reduir la pobresa i la desigualtat. Per a la dreta suposa eliminar les queixes contra les rendes excessivament altes i els intents de limitar-les.

La RBU no només comporta avantatges, també té problemes que en dificulten l’aplicació. Branko Milanovic recentment n’ha assenyalat quatre. En primer lloc, no tenim pràcticament cap experiència del que realment suposa una RBU. Hi ha experiments i programes pilot, però és aviat per saber-ne els resultats. Als EUA trobem casos a Alaska, Hawaii, Oakland, Califòrnia o Chicago. També a Ontario (Canadà), Finlàndia o Kenya. Mongòlia i Iran van introduir la RBU, però només va durar dos i un any, respectivament. Cap d’aquests casos suposa una veritable RBU. Cap proporciona una renda mínima suficient de forma mensual al llarg de tota la vida del perceptor. El cas d’Alaska és el que més s’apropa, ja que reparteix a tots els ciutadans una renda anual pagada amb els beneficis d’un fons d’inversió basat en el petroli.

Un segon problema és el del cost. Com es paga? Si la RBU ha de ser neutral des del punt de vista fiscal, caldrà treure els diners d’algun lloc, quins altres programes hem de retallar? En tercer lloc, la RBU suposa el replantejament de la filosofia que hi ha darrere de l’estat de benestar, ja que no ens protegeix contra els riscos, només es limita a repartir diners a tothom per igual. Finalment, quin tipus de societat fomentaria la introducció de la RBU? Realment limitaria les rendes més altes i reduiria la desigualtat? Quina predisposició tindria la gent a treballar o buscar feina? Incentivaria o desincentivaria el treball?

El risc principal seria la possibilitat que la societat es polaritzés molt. Una part ja en tindria prou amb la RBU i preferiria no treballar. Una altra, prou rica amb el que obté de rendiments del capital, tampoc li caldria treballar. I una tercera, la classe mitjana, que seria l’única que treballaria. És aquest el tipus societat que volem? Una on el treball no es considerés intrínsecament bo i desitjable?

En definitiva, estic d’acord amb Milanovic quan sosté que cap de les quatre objeccions és prou forta per refusar la idea de la RBU; cadascuna d’elles es pot resoldre o refinar. Però en conjunt les quatre plantegen qüestions de fons entorn de la conveniència o no d’avançar ràpidament cap a la implantació de la RBU.