Lleida ha estat el conillet d'Índies

el mes de març va esclatar la crisi sanitària que ens està marcant la vida a tots i totes. Una pandèmia inimaginable de la qual en aquests moments ningú s’atreveix a calcular l’abast amb el qual ens pot arribar a marcar tota una generació. Des de l’Estat espanyol va haver-hi improvisació i mancances. El govern de l’estat en cap moment es va atrevir a confinar Madrid i, en canvi, des d’aquí sí que es va decidir actuar a la Conca d’Òdena.

Fins al mes de juny, els lleidatans i lleidatanes, dins de la incertesa, la por i haver patit casos de coronavirus entre la nostra ciutadania, anàvem bastant bé. La incidència de la malaltia no s’havia acarnissat amb Lleida.

Però crec sincerament que a partir de la finalització de l’estat d’alarma, el passat 21 de juny, Lleida ha estat el conillet d’índies pel que fa a la gestió de la pandèmia. Han passat dos mesos i a Lleida i el Baix Segrià ens han utilitzat.

A partir dels primers casos dels brots del mes de juliol, no podem estar orgullosos d’algunes decisions preses amb Lleida, com per exemple el confinament perimetral del Segrià decretat per la Generalitat de Catalunya. D’aquest intent de confinament a tot el Segrià es va derivar a un altre confinament molt més estricte a Lleida, Alcarràs, Soses, Torres de Segre, Aitona, Seròs i la Granja d’Escarp. Tanmateix, es va estigmatitzar i assenyalar tot un sector econòmic de manera injusta. Com mai ningú s’hauria atrevit a fer-ho amb cap altre.

Després, van anunciar que els controls policials serien itinerants. Es feia evident que aquest canvi venia condicionat per la falta d’efectius que ja de per si es fa palès cada estiu a la nostra comarca. Particularment, crec que eren controls dirigits i dissenyats per tal que els mitjans de comunicació els visualitzessin. La realitat és que eren poc efectius i qui volia marxava a la platja o a la muntanya. No s’havia calculat que el Segrià consta, a part de carreteres, de 2.300 camins rurals que feien impossible tancar una comarca sense la corresponsabilitat de tothom.

Paral·lelament, CatSalut va decidir fer cribratges massius a les centrals fruiteres. Una decisió que també arribava tard i sense la determinació i els instruments preparats per tal d’assegurar els aïllaments en cas d’aparèixer casos positius de la malaltia.

Els ajuntaments teníem preparats uns espais que mai van estar plens mentre veiem que els casos augmentaven dia rere dia.

Des dels ajuntaments, de seguida vam detectar que el rastreig de les persones positives i dels seus contactes no s’estava fent correctament per la manca de mitjans. Per altra banda, la mateixa ciutadania ens alertava de veïns amb la Covid-19 que no feien el confinament correctament. Mentrestant, una llei de protecció de dades retrògrada pel que fa a la gestió d’una pandèmia tenia l’administració tenallada. L’administració, com gairebé sempre, va estar lenta, molt lenta, lentíssima diria per ser més exactes.

Ara, passats els rebrots del mes de juliol a Lleida, caldria analitzar amb urgència les coses que vam fer malament. No ens podem permetre cap més cadena d’errors. Sabem que la malaltia està aquí, entre nosaltres, i alguna cosa no hem fet prou bé els lleidatans i altres no s’han fet prou bé des dels diferents governs.

Aprenguem-ne. De les situacions difícils cal extreure’n la part positiva: l’aprenentatge adquirit.

És per aquest motiu que m’agradaria fer una crida a tots els càrrecs polítics i tècnics de la gestió de la pandèmia del coronavirus. No podem tornar a assenyalar Lleida com una zona infectada quan no és aquesta la veritat. Aquí el que ha passat és, sobretot, que s’ha fet més percentatge de tests respecte a la densitat poblacional que en cap lloc de Catalunya.

L’estiu ens ha destapat una altra realitat. Ni la calor ni el pas dels mesos han matat aquest virus i estem a les portes de l’inici de l’escola i de la tardor i encara no tenim un Pla.

La circumstància del fet que la densitat poblacional a Lleida està molt per davall de la resta de Catalunya facilitava que el nostre territori servís de model per poder testar i controlar la població. I si per un costat està bé fer testos massius, per l’altre no vam estar encertats en el seguiment i aïllament dels casos positius i els seus contactes estrets. Rectifiquem pel bé de Lleida i aprenguem de les experiències per tal de no tornar a caure en els mateixos errors. Fem de la cooperació interadministrativa un exemple de gestió en els rastreigs dels casos per guanyar eficàcia a tallar les cadenes de transmissió de la malaltia. Deixem de fer política de partits i treballem des de la unitat d’acció de tots els estaments implicats. Seran les autèntiques claus per sortir-ne airosos plenament.