Com un pop en un garatge

Mes d’agost és mes de vacances. Està bé, però com a dirigents polítics de la nostra ciutat no val aturar-se davant les circumstàncies en les quals ens trobem i deixar tot allò rellevant a l’atzar. Es requereix organització, revisió i treball diari. No val a deixar que el temps passi i ja ens ho trobarem a partir del mes de setembre, com succeeix a Lleida. Després passa l’inevitable: tot són improvisacions a corre-cuita i ens “agafa amb els pixats al ventre” –perdoneu-me l’expressió–. Em resulta incomprensible que el Govern actual encara no hagi après la lliçó que la Lleida “ventafocs” sempre en surt malparada. Recentment, confinada de nou pel nombre en ascens de contagis per la Covid-19, amb totes les repercussions socials i econòmiques generades, així com també parlaria d’afectació anímica i sentiments d’impotència i indefensió entre els lleidatans i les lleidatanes, no percebo actuacions efectives i pràctiques per revertir la malaurada situació en què inicialment ens vam veure abocats.

Així és com un es pot sentir a la Paeria: com un pop en un garatge. Hom desitja treballar i emprendre accions efectives, però sembla com si parlés amb una paret. No percebo suficient neteja i desinfecció de la via pública, parcs, places i del mobiliari urbà, una mesura imprescindible reconeguda per totes les autoritats sanitàries en temps de pandèmia. Per no parlar de la inseguretat que s’ha escampat per tots els barris i que per moments ens convertim en una ciutat sense llei en la qual es premia els vàndals i es castiga els qui volem viure tranquils. Tot plegat, el món al revés.

Fa temps que també reivindico la confecció d’un inventari i catàleg d’ajuts per pal·liar els efectes devastadors, adreçats a la xarxa empresarial, autònoms, sectors culturals, entre d’altres, així com actuacions adreçades als col·lectius més fràgils pel que fa al repartiment gratuït i regular de mascaretes en tant que el seu ús és obligatori.

També cal posar accent en l’elaboració de plans d’actuació dirigits a gent gran i joves, controls d’aforaments i garantia de la distància de seguretat i no menystenir la problemàtica existent d’un bon nombre de persones sense sostre que malviuen o pernocten als pavellons de la Fira de Lleida, situació que la Paeria segueix sense resoldre. A diferència d’altres municipis del nostre entorn, a Lleida no s’ha actuat a temps, i la manca de lideratge i la deficient gestió durant la crisi en són un exemple. De ben segur que la meva reflexió és compartida per molts: tantes regidories i no sabem quina tasca desenvolupa cadascuna, si és que en fa alguna. Es pensen que gestionen una administració pública i no han de rendir comptes fins al 2023. Si es tractés d’una empresa privada, faria temps que se’ls hauria rescindit el contracte per la seva negligent gestió, que ens ha abocat al desastre. Ja és hora de deixar l’hamaca i fer colzes. Moltes persones no ens resignem davant de la decadent situació en la qual han abocat Lleida. Cal implicació immediata!